On és la classe mitjana dels mòbils?

Que els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres ja ho sabem, però al MWC hem comprovat que aquesta polarització social també afecta els telèfons. I no vull dir els aparells de menys de 25 euros, que són els únics que es poden vendre en països com el Vietnam, el Pakistan o Tanzània, on la mitjana de despesa mensual en telefonia mòbil ronda els dos euros. La classe mitjana està desapareixent dels smartphones que es venen aquí. Posem per cas els Lumia de Nokia, una empresa amb gran experiència fabricant productes de consum adreçats a determinats segments de preu. Amb les noves incorporacions, la gamma de cinc models comença amb un de 175 euros i s'acaba amb un de 629 euros, però no n'hi ha cap d'entre 300 i 500 euros.

Segons Javier García, el responsable de producte de l'empresa, el fet respon a la demanda del mercat: els consumidors de l'Estat volen smartphones com més barats millor, o bé opten per models de gamma alta, amb totes les prestacions hagudes i per haver. Amb altres marques passa el mateix. Potser haurem d'estar atents als preus dels telèfons mòbils per saber quan s'acaba la crisi. Si és que mai s'acaba.

Un altre camp de la telefonia que reflecteix la composició social és l'abundància d'aparells adaptats a l'ús per part de la gent gran (els consumidors "madurs", em deien a Fujitsu, on tenien prohibit parlar de "sèniors"). Fins ara se'ls oferien telèfons bàsics amb tecles físiques. Des d'ara també tenen a l'abast smartphones com tothom, però són impermeables, a la pantalla tàctil hi ha menys icones, els botons virtuals són més grossos i cal mantenir-los premuts més estona per evitar accionar-los per accident. I inclouen aplicacions que fan servir els sensors de l'aparell per detectar l'estat físic de l'usuari i notificar les incidències al mateix usuari, als familiars o al personal sanitari. La indústria està pendent de l'envelliment de la població.