Xina, el triomf de l'enginyeria inversa
Fa un parell d'anys la Federació Internacional de Col·legis d'Enginyers presumia de tenir 18 milions d'associats. S'estima que 6 de cada 10 d'aquests enginyers són xinesos, tot un exèrcit format per al desenvolupament de productes i serveis. No se sap, però, quants d'aquests 10 milions de professionals es dediquen a practicar l'enginyeria inversa, aquesta bonica disciplina consistent a esbudellar productes de la competència per esbrinar com funcionen i crear-ne còpies que siguin millors i/o més barates, i estalviar-se així la recerca prèvia. A la Xina, el procés és senzill, perquè les empreses occidentals que volen vendre allà es veuen obligades a associar-se amb la indústria local i a transferir-li tecnologia pròpia, amb la pràctica seguretat que acabarà sent utilitzada per competir amb elles. La francesa Alstom s'ha queixat públicament que els primers trens d'alta velocitat que va vendre a la Xina han estat copiats pel fabricant local i ja circulen entre Pequín i Canton.
El problema també afecta un sector d'actualitat: les telecomunicacions. Quan fa uns mesos vaig visitar estacions base de telefonia mòbil per escriure un reportatge a l'ARA, em va impressionar la quantitat d'equipament tècnic de la xinesa Huawei que fan servir les operadores, encantades amb la relació preu-prestacions i la qualitat del servei. En canvi, alguns dels seus competidors m'asseguraven al Mobile World Congress que Huawei s'ha situat com a segon proveïdor mundial d'infraestructures de xarxa -i tercer de smartphones - innovant a partir d'enginyeria inversa i gràcies al suport il·limitat del govern xinès. La reticència d'alguns governs a permetre l'ús d'equipaments Huawei té tant a veure amb les demandes sobre propietat intel·lectual com amb els temors sobre suposades portes falses que serveixin per a la ciberguerra.
