Mira'm, toca'm, parla'm, escolta'm

Ens hem acostumat a considerar que un cotxe és un vehicle automòbil amb quatre rodes que el conductor guia a cobert fent girar un volant. I una moto, un de descobert amb dues rodes que es condueix amb un manillar. Entre l'un i l'altra hi ha híbrids, com els quads -quatre rodes al descobert guiades amb manillar- i els tricicles -tres rodes amb carrosseria i també amb manillar-, però la relació de les persones amb els aparells que ens transporten es manté estable des de fa molts anys.

En canvi, no passa el mateix amb les tecnologies de la informació. No fa tant que l'únic mètode per comunicar-nos amb un ordinador era escriure amb un teclat físic i rebre els resultats dels processos llegint-los en una pantalla o imprimint-los en un paper. Els telèfons només portaven tecles numerades del 0 al 9 i, si de cas, una pantalleta per comprovar que havíem marcat bé i veure qui ens trucava.

La cosa ha canviat molt en un període molt breu. La informàtica es va fer personal gràcies als sistemes operatius gràfics i les seves aplicacions, que fem servir majoritàriament amb un ratolí que fa passejar un cursor per les finestres virtuals d'una pantalla. Però aquest estiu, la quantitat de tauletes i smartphones en funcionament al món superarà la d'ordinadors de sobretaula i portàtils, de manera que les pantalles tàctils passaran a ser la interfície d'usuari dominant. De fet, els ordinadors més recents ja incorporen elements tàctils en el seu funcionament.

Ja hi ha una generació que es fa gran pessigant les fotografies i les pàgines web per ampliar-les, sacsejant el telèfon per saltar a la cançó següent i girant la tauleta per veure més grans les imatges apaïsades. Per la xarxa circula un vídeo on es veuen nadons intentant fer passar amb el dit les fotos d'una revista impresa. El missatge implícit: el paper és un iPad que no funciona com ells esperen.

Quan encara cal introduir text, ja trobem el més normal del món fer-ho tocant imatges de tecles virtuals sobre una superfície de vidre. I com que la precisió no és la mateixa que amb un teclat físic, hem de recórrer a aplicacions de text predictiu, hereves de les que ens ajudaven a escriure SMS amb els primers mòbils, i que ara endevinen el que volíem escriure. Algunes, com el popular SwiftKey per a smartphones Android, ho fan a partir de l'historial del que hem escrit abans al correu i les xarxes socials. La versió que inclouen els nous BlackBerry fins i tot aprèn de la punteria de cada usuari a l'hora d'encertar cada lletra i va ajustant la mida per evitar errors. Els nous dispositius també inclouen funcions per fer més naturals les accions tàctils: l'anomenada realimentació hàptica confirma cada pulsació amb una lleu vibració, i la firma californiana Tactus ha presentat una tecnologia de microfluids que, quan cal, infla una bombolla transparent a sobre de cada botó virtual, de manera que recupera la sensació de prémer un botó físic.

A vegades no cal teclejar res per interactuar amb els dispositius, perquè els podem dir què volem. Als majordoms virtuals com Siri (iPhone) i Sherpa (Android) ja no és imprescindible parlar-los fent servir un vocabulari predefinit: interpreten el llenguatge natural -no en tots els idiomes: cap d'aquests sistemes entén encara el català- i van millorant la seva comprensió perquè el reconeixement de veu no es fa dins del telèfon, sinó als servidors de xarxa, combinant la parla de milions d'usuaris.

També es pot interactuar amb les aplicacions mitjançant imatges: arrossegant una fotografia de l'ordinador al formulari de cerca de Google obtindrem una llista de pàgines web que fan referència a aquella persona, lloc o objecte. Hi ha aplicacions que tradueixen sobre la marxa el text del rètol -o carta de restaurant- que enfoquem amb la càmera. El reconeixement facial permet trobar automàticament en un àlbum digital d'iPhoto totes les fotografies on apareix la nostra parella, que un mòbil Android només es desbloquegi quan té el seu propietari al davant, que els televisors Viera de Panasonic identifiquin quin membre de la família s'ha assegut al sofà i li ofereixin només els seus canals preferits i que puguem saber qui ens ha etiquetat a Facebook.

La càmera frontal de l' smartphone Galaxy S4 de Samsung no serveix només per fer videotrucades: també vigila si estem mirant la pantalla per aturar el visionat dels vídeos quan apartem la vista, i segueix la nostra mirada per desplaçar els documents i les pàgines web a mesura que els anem llegint. El model citat també marca la pauta de la penúltima tendència: la manipulació mitjançant gestos. I no vull dir coses com girar el mòbil quan sona i no volem agafar-lo, que ja són habituals gràcies a un ús enginyós dels sensors de moviment que incorporen tots els mòbils avançats, sinó als gestos fets a distància. Els usuaris de la videoconsola Xbox de Kicrosoft amb Kinect els coneixen bé perquè juguen amb tot el cos, però ara també es poden passar fotografies del mòbil fent el mateix gest que faríem per passar els fulls d'un àlbum, sense haver de tocar la pantalla.

L'automatització i l'aprenentatge implícit són dues noves formes d'interacció amb la tecnologia. Amb serveis com IFTTT podem programar accions digitals (publicar, enviar, arxivar) en resposta a esdeveniments específics (detecció d'una paraula determinada en un missatge, condicions meteorològiques en un lloc). El termòstat Nest aprèn els hàbits dels residents en una llar per apagar la calefacció mentre no hi són, i això estalvia energia. I el Google Now dels Android més nous és capaç d'avisar-nos que hem de sortir de casa una estona abans del previst per arribar a temps a una cita si detecta que hi ha embús de trànsit a la ruta per on anirem.

La tecnologia per fer totes aquestes coses ja és a l'abast dels consumidors. El temps dirà si tot plegat ens acaba portant a una societat com la que recull la inquietant sèrie britànica Black mirror .