L'amor en el temps dels algoritmes
Les relacions virtuals de parella ja tenien banda sonora: Albert Fibla les citava el 2006 a Una flor a la solapa, i els Menaix a Truà ho feien l'any passat als seus Amors de pantalla. Ara, la versió 2.0 de les agències matrimonials també genera bibliografia.
En els prestatges de les novetats editorials han coincidit dos llibres que exploren el fenomen. Un d'ells, Data: A love story, d'Amy Webb, és una crònica del que troba algú quan busca parella a internet, però dubta de la sinceritat dels usuaris. Per entendre'ns, té més de novel·la de Bridget Jones que d'assaig sobre xarxes socials.
L'altre, del qual he agafat el títol d'aquesta columna, és molt més interessant. Love in the time of algorithms, de Dan Slater, analitza les webs de contactes des del punt de vista sociològic i empresarial. El llibre -que, per cert, Amazon ven més car en format digital que en paper, un altre tema que mereix anàlisi- estudia els mecanismes de la personalitat i el contacte virtual, i posa en relleu algunes paradoxes, com que les empreses del sector corren el risc de morir d'èxit: un índex d'encert massa alt en els emparellaments és dolent per al negoci. Les webs inverteixen una mitjana de 120 dòlars en publicitat per captar cada usuari de pagament, però aquest paga una quota mensual d'entre 20 i 60 dòlars per l'ús del servei. Per tant, no convé que trobi massa aviat la persona que busca i marxi.
L'autor, que és fill d'una parella que es van conèixer a principis dels anys 60 mitjançant una agència de contactes -i que es van separar poc després de néixer ell- recull també els trucs que fa servir la indústria per incrementar la permanència efectiva dels internautes que s'hi apunten, com el de dificultar molt el procés de baixa per poder publicar un nombre de contactes potencials com més alt millor.
