Barres de so, un bon compromís per escoltar millor la tele

Ara són la norma, però els televisors de pantalla plana tenen només 15 anys d’existència comercial. L’any 1997 els models més venuts als Estats Units eren convencionals, amb tub catòdic de 27 polzades, i cadascun ocupava un volum d’uns 170 litres. En canvi, la tele mitjana venuda –també als EUA– l’any 2018 va ser de 47 polzades, però amb la pantalla plana. Per això l’aparell ocupava només uns 45 litres, 125 menys que el televisor de tub mitjà de dues dècades abans.

Considerant que l’any 1997 hi havia 219 milions de televisors en funcionament als EUA i suposant que la quantitat total d’aparells s’hagi mantingut, podem calcular que l’espai total que les llars americanes van guanyar amb la renovació tecnològica supera els 27 milions de metres cúbics, el mateix volum que ocuparien set edificis com el que la NASA fa servir per muntar els seus coets. Les dimensions mitjanes dels televisors que es venen aquí sempre han sigut una mica inferiors a les dels EUA, però per si voleu fer els números, a l'Estat hi ha cap a 40 milions d’aparells i cada any se’n venen al voltant de tres milions més.

Menys qualitat de so

Tanmateix, si bé és veritat que els consumidors vam guanyar espai a la sala d’estar amb el canvi de la tele de tub per una de plana, en el mateix procés vam perdre una altra cosa: qualitat de so. En general, els televisors plans sonen pitjor que els de tub d’una mateixa gamma de preu, tant en els sons aguts com en els greus. Els altaveus de la majoria dels aparells de tub apuntaven cap al davant, de manera que projectaven millor els sons aguts, que són direccionals. En canvi, el marc de les pantalles planes tendeix a desaparèixer, de manera que els altaveus s’han de posar a la part de sota o al darrere. Pel que fa als sons greus, tot i la presència del tub d’imatge, la resta de la caixa dels televisors antics feia de recinte acústic –per entendre’ns, de caixa de ressonància, encara que el terme no sigui estrictament correcte–, mentre que en un televisor pla, com hem vist abans, l’espai disponible és mínim, i les lleis de la física no permeten obtenir una bona resposta en les freqüències baixes amb un nivell sonor raonable sense disposar d’un recinte acústic de prou volum.

El remei, esclar, és afegir uns altaveus externs al televisor pla. Alguns consumidors ho fèiem connectant l’aparell a l’equip existent d’alta fidelitat, però la solució comercial que s’ha acabat imposant són les anomenades barres de so, unes caixes acústiques allargades de poca fondària que es posen a sota del televisor i que inclouen amplificadors i altaveus en la quantitat i la combinació necessàries per oferir, segons el model, des dels dos canals del so estereofònic fins a diverses modalitats de so multicanal amb efecte envoltant, en tots els casos amb més presència que la que permet el televisor pla. El mercat de les barres de so s’ha consolidat: entre el gener i el juny d’aquest any se n'han venut a l’Estat més de 70.000 unitats, i ja són un complement gairebé imprescindible de qualsevol televisor de pantalla plana.

Les barres de so ofereixen diversos avantatges, el principal dels quals és la facilitat d’instal·lació. Generalment n’hi ha prou amb un endoll de corrent (dos si inclouen una caixa acústica de subgreus o subwoofer) i un únic cable per connectar-les al televisor. Si aquesta connexió és de tipus HDMI i la barra és de la mateixa marca que la tele, generalment es pot ajustar el volum d’audició amb el mateix comandament a distància. Això també facilita convertir-les en els altaveus principals de la sala per escoltar música, si és que es fa servir un reproductor de CD/DVD connectat al televisor o bé les aplicacions de streaming de música d’aquest últim.

A més, i a diferència del que sol passar amb els equips externs d’alta fidelitat, la mateixa barra es configura automàticament per obtenir el millor efecte immersiu a partir dels canals de so que detecta en el programa que estem veient, sigui per antena o bé en alguna plataforma de vídeo a la carta per internet. Els efectes de so immersiu també són més fàcils d’obtenir amb una barra de so que amb un equip tradicional de 5.1 canals, que requereix instal·lar caixes acústiques al darrere dels espectadors i portar el senyal amb cables des de l’amplificador. L’electrònica de les bones barres de so actuals aconsegueix un resultat similar modificant les fases i els retards entre els senyals dels seus altaveus interns i aprofitant els rebots del so en les parets i el sostre de l’habitació. Darrerament he estat provant una barra Samsung Harman Kardon de gamma alta, el model Q70R (uns 700 euros) amb set altaveus i compatibilitat amb Dolby Atmos y DTS-X, i el resultat és extremadament convincent, amb els helicòpters i les explosions sonant molt més enllà de la pantalla del televisor.

Un últim avantatge de les barres de so és que projecten molt millor que un equip estèreo el canal sonor central de les pel·lícules, que sol contenir el gruix dels diàlegs. Això es nota especialment en el contingut doblat, que sovint perd en la remescla la claredat de les veus que tenia la banda sonora original.

Sigui quin sigui el vostre pressupost, quan arribi el moment de renovar la vostra tele reserveu-ne una part per a una bona barra de so. Sense ella no podreu apreciar correctament el component sonor del contingut audiovisual que consumiu, ja que els televisors plans són físicament incapaços de reproduir-lo. Una altra cosa és que ja tingueu ben instal·lat un bon equip d’alta fidelitat amb una caixa acústica a cada costat del televisor. En aquest cas, la millora sonora ja és més improbable: encara que els efectes especials de les pel·lícules seran més espectaculars amb la barra de so, segurament hi perdreu quan escolteu música. Les barres de so no deixen de ser compromisos entre les prestacions acústiques i la facilitat d’instal·lació, però ni tan sols els models més sofisticats amb subwoofer assoleixen la qualitat musical d’un bon equip d’alta fidelitat. Després de provar-ne diverses, fins ara sempre he acabat tornant al meu equip d’abans.