Les lliçons del 0,7%
La sentència del Tribunal Suprem (ARA, 17 de març del 2016) sobre quina administració té la competència de distribuir els fons del 0,7% de l’IRPF que els contribuents poden decidir dedicar a finalitats socials, com a alternativa o complement a destinar-los a l’Església catòlica o a l’Estat, ha canviat una trajectòria de tretze sentències del mateix Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional. Atenent la nova regulació estatal, el Tribunal Suprem dóna la raó a l’Estat -i l’hi pren a la Generalitat de Catalunya- en la seva pretensió de ser el responsable de distribuir aquests fons i de fer-ho segons el seu criteri, que vol privilegiar les activitats assistencials d’abast estatal. Una breu reflexió sobre el 0,7% permet identificar els grans conflictes entre Catalunya i l’estat espanyol.
Primer, un afer de competències i de legitimitats. Allà on la Constitució espanyola deixava clar que la competència era exclusivament autonòmica, l’Estat no ha fet cas de cap sentència contrària i no s’ha sentit satisfet fins a canviar la llei que fixava les finalitats, l’abast i les competències de distribució dels fons del 0,7% “social”. La Constitució no ens protegeix prou. Quan ens protegeix, l’Estat no para fins que ens deixa de protegir. L’Estat reinterpreta la Constitució fins a refer-la a la seva mida. Tenim l’Estat en contra i la voluntat centralitzadora és una pulsió que tot ho domina. La diferència de Catalunya respecte a altres comunitats autònomes és que tenim projecte propi alternatiu i podem omplir de contingut les competències exclusivament autonòmiques.
Segon, un afer de filosofia política. No és només afany centralitzador. És un afany estatista. Si no hi ha dubte sobre qui és l’Església catòlica, i els diners que l’Estat recapta del 0,7% per aquest concepte van a un NIF ben definit, ¿per què no es pot fer el mateix amb el 0,7% destinat a finalitats socials o equivalents, i enviar-lo a l’entitat i NIF que el contribuent designi? Això ho fan països del nostre entorn europeu, i seria el més raonable. Empoderaria els ciutadans, i empoderaria les entitats que malden per ajudar els més desvalguts.
Tercer, un afer d’equitat territorial. L’any 2014 l’Estat va recaptar 54,4 milions d’euros a Catalunya per aquest concepte i en va repartir 30,8. D’entrada la discrepància entre aportacions i retorn sorprèn. És una mesura ràpida de la brutalitat del dèficit fiscal entre Catalunya i l’Estat, que només ens retorna el 56,6% del que aportem. Si l’Estat assumís que recapta segons la renda per càpita dels contribuents i reparteix segons la població, aquestes xifres pressuposarien que la renda per càpita dels catalans seria superior en un 77% a la mitjana espanyola. Però les dades del l’INE per al 2014 assenyalen que el PIB per càpita català (no hi ha dades de renda per càpita regional) només és un 19% superior a la mitjana estatal. Corregit per paritat de poder adquisitiu, la diferència es redueix al 10%. Com sempre passa, el dèficit fiscal català supera en molt el que seria justificable per qualsevol mecanisme solidari basat a pagar per renda i rebre per població. Aprofundim-hi una mica més. ¿Està bé distribuir per població allò que s’hauria de distribuir per comunitat autònoma, tal com reclama la Generalitat? El que es recapta a Catalunya és el que els ciutadans catalans volen destinar suplementàriament a finalitats socials a Catalunya. ¿L’assistència social no és precisament un dels àmbits en què el principi de subsidiarietat (fer, sempre que sigui possible, les polítiques des del nivell administratiu més proper als ciutadans) és més vàlid?
Quart, un afer de supervivència. La Comissió Europea acaba de publicar un índex de progrés social basat en la mitjana dels anys 2011-2013. Segons aquest índex, les necessitats bàsiques, que són les que mesuren la cobertura bàsica en sanitat, habitatge, higiene i seguretat pública, estaven cobertes a Catalunya pitjor que en qualsevol altra comunitat autònoma de l’Estat, tret de les Canàries. Catalunya s’ha empobrit i l’Estat no ho vol reconèixer. La redistribució de recursos públics ens segueix considerant una comunitat rica quan patim problemes de benestar i pobresa com qui més. Això ja ho detecten les estimacions de redistribució de recursos públics. El 0,7% ho radiografia simplificadament: només recuperem el 56,6% del que aportem. És un percentatge que l’Estat aplica amb tota naturalitat, però que impedeix progressar als ciutadans de Catalunya.
