Prorrogar pressupostos: bo o dolent?

El govern central busca excuses per a l’incompliment del seu objectiu de dèficit i es permet dir que és culpa d’haver hagut de pagar a les comunitats autònomes el que els devia

Ara que tant a Madrid com a Barcelona l’aprovació dels pressupostos públics està en qüestió i que aprovar-los o no esdevé una arma política, convé recordar el que importa i les regles del joc. L’essencial d’un pressupost públic és que fixa la despesa d’un any (només d’un any) tenint en compte la previsió d’ingressos que es fa. Els pressupostos poden ser poc creïbles pel costat de la despesa -si amaguen despesa- o pel costat dels ingressos -si exageren els ingressos-. Fixat un nivell d’ingressos a la llei de pressupostos i un nivell legal de dèficit, tota la despesa aprovada es pot realitzar. Una altra cosa és quan es pagarà. Això depèn de la disponibilitat tresorera.

Una pròrroga pressupostària, fruit de la impossibilitat política d’aprovar uns nous pressupostos, congela la despesa a la de l’últim any amb pressupost aprovat. En anys d’expansió, la pròrroga impedeix augmentar despesa. En les nostres circumstàncies, això facilita reduir el dèficit. En anys de contracció econòmica, és al revés: la limitació de despesa de la pròrroga garanteix la despesa pública encara que els ingressos públics es redueixin.

Ara bé, atès que hi ha poca jurisprudència sobre pròrrogues pressupostàries, els marges d’acció dels governs en situació de pròrroga poden ser grans. Tot i que en rigor no es pot incrementar cap partida, mentre no augmenti la despesa total o la despesa en personal o la despesa en inversions, que són les més fàcils de controlar i les més regulades, els governs tenen algun marge de llibertat.

Per al Govern el no de la CUP és una oportunitat perduda d’aprovar uns pressupostos amb la millor previsió d’ingressos des de fa anys

Les lamentacions de l’actual govern de la Generalitat davant de la decisió de la CUP de votar el juny passat en contra dels pressupostos procedien no només de la derrota política sinó també de l’oportunitat perduda d’aprovar uns pressupostos -els del 2016- amb la millor previsió d’ingressos des de feia molts anys. Els ingressos del 2017 seran pitjors per la part de les transferències de l’Estat. La liquidació del 2015 (pagadora el 2017) no serà tan bona com la del 2014 (pagada el 2016). La bestreta del 2017 molt probablement no serà millor que la del 2016 si s’ha de complir l’ajust que reclama Brussel·les. L’objectiu de dèficit serà més dur el 2017 que el 2016. Tot i que els ingressos fiscals propis de la Generalitat han de millorar, l’import d’aquesta probable millora està lluny de compensar l’import dels ingressos que es deixaran de tenir per transferències de l’Estat. En conseqüència, els responsables econòmics de la Generalitat preferien un bon pressupost el 2016, i assumir el risc d’una pròrroga pressupostària el 2017, que estar en pròrroga pressupostària el 2016, que allarga la despesa aprovada per al 2015, i tenir un pressupost el 2017. La pròrroga del 2015 permet menys despesa el 2016 de la que hauria permès un nou pressupost. El pressupost del 2017 permetrà menys despesa de la que podria permetre la pròrroga del projecte de pressupost del 2016.

És pervers que des del ministeri d’Hisenda amenacin les comunitats de disposar de menys FLA

Què està passant ara a Madrid? D’una banda, el govern central busca excuses per a l’incompliment del seu objectiu de dèficit i es permet dir que és culpa d’haver hagut de pagar a les comunitats autònomes el que els devia des de l’any 2014. No menciona que l’incompliment ve de la seva decisió d’abaixar els impostos i que la recaptació fiscal s’ha reduït força més del que havien previst. D’altra banda, el govern central no veu com aprovar uns nous pressupostos per al 2017 i hauria de prorrogar els seus del 2016, que ja eren molt generosos: més despesa i més ingressos (que no s’han complert, però això no compta a efectes de pròrroga) que els del 2015. Amenaça les comunitats autònomes que patiran molt si no es poden aprovar uns pressupostos. Simultàniament ja està filtrant que si cal aprovar l’increment de les pensions i dels sous públics amb un reial decret llei ho farà. Compta que ningú no recorrerà un reial decret llei com aquest perquè ningú no s’oposarà a un increment de pensions ni a un increment de sous públics. Això ens recorda que tot és aprovable si hi ha voluntat política, i encara més si hi ha consens polític. Cap tribunal no decretarà la il·legalitat de cap mesura si ningú no la recorre. Per això mateix és tan pervers que des del ministeri d’Hisenda amenacin les comunitats autònomes de disposar de menys FLA (menys tresoreria) i de menys marge de dèficit aquest 2016 i de menys transferències pressupostàries el 2017.

Si hi ha voluntat, tot es pot arreglar. Si la voluntat és no arreglar-ho, aleshores sempre es disposa de l’aplicació de la llei. “Als amics, el favor; als enemics, la llei”. Ens sona familiar en la nostra relació amb Madrid, oi?

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF