26/06/2019

Com pitjor, millor?

3 min

En un excel·lent article de fa pocs dies Germà Bel analitzava quines eren les prioritats i estratègies polítiques de la dreta espanyola, l’esquerra espanyola i els independentistes catalans. En resultava que l’equilibri guanyador estava sent –confirmat pels plens municipals del 15 de juny– l’estratègia dels socialistes, apostant per barrar el pas als independentistes i limitant-se a assegurar-los que la dreta espanyola no guanyaria. És el mateix que està passant en els moviments que poden portar a la investidura de Pedro Sánchez. Pocs dies després hem tingut dues confirmacions d’aquesta estratègia per la part independentista. Per la banda d’ERC Joan Tardà i Gabriel Rufián han declarat que la seva prioritat és impedir que governi la dreta a Espanya, i el primer va lamentar molt que el grup municipal de Barcelona –o sigui, Ernest Maragall– no estigués disposat des del primer moment a oferir l’alcaldia de Barcelona a Ada Colau a canvi d’un govern conjunt dels comuns i ERC. Artur Mas, per la banda de l’espai de Junts per Catalunya, també ha dit que la seva prioritat és que la dreta no governi Espanya.

Totes aquestes afirmacions fan bona –boníssima– l’anàlisi de Germà Bel segons la qual l’independentisme està acceptant el diagnòstic socialista que el que passa a Catalunya és un conflicte entre catalans i no un conflicte amb l’estat espanyol. El PSOE es limitarà a impedir que governi la dreta a Espanya, i no farà cas a cap petició independentista. Podria ser un equilibri per a molts anys. Si es repetissin eleccions generals podria passar que el PSOE guanyés vots de Podem i de Ciutadans, i s’acostés a la majoria absoluta. Per això Pedro Sánchez s’ho està rumiant molt.

Què pot passar si els diagnòstics d’ERC i Junts per Catalunya van convergint i tots dos busquen reduir la tensió amb l’Estat i acaben oferint suport gratuït a la investidura de Pedro Sánchez? Doncs que en unes hipotètiques noves eleccions al Congrés de Diputats o al Parlament de Catalunya tornarà a agafar força l’opció més radical, sigui puigdemontista o cupaire o grauperista, o una combinació de totes elles, i obtindrà una proporció de vots que podria arribar fàcilment al 15%-20% dels vots emesos a Catalunya. Al Congrés de Diputats serien vots ferrenyament contraris a votar cap partit espanyol tret que se n’obtinguessin contrapartides polítiques substantives. Al Parlament de Catalunya serien vots, com ara ho són els de la CUP, contraris a tota política “autonomista”, o sigui, de govern de la Generalitat sense pretensions immediates de fer ni una DUI ni un referèndum d’autodeterminació. Què passaria aleshores? El més probable és que tant a Madrid com a Barcelona es formés un govern socialista. A Barcelona, amb l’independentisme dividit i Ciutadans afeblit, el PSC podria fer el millor resultat de la seva història, obtenir cinquanta diputats o més, i ser l’únic que pogués formar govern.

Ara és molt temptador governar la Generalitat. Ja fa temps que es va superar la crisi. Portem anys de creixement econòmic –des del 2014– i anys de millora de la recaptació fiscal. A Catalunya, la Generalitat està en una segona pròrroga pressupostària. Qui primer pugui aprovar uns pressupostos –idealment per a aquest mateix exercici 2019–, i millor encara si en pot aprovar uns quants de seguits, disposarà d’un marge de despesa molt apreciable. Hi ha tantes mancances per corregir, i finalment recursos per atendre-les, que qui primer les administri pot quedar-se molts anys al govern.

Si pensem en la trajectòria independentista, amb fortes pulsions autodestructives, no ens hauria d’estranyar que arribem a unes convocatòries anticipades d’eleccions al Parlament encara que tothom entengui que el resultat pot ser un desastre. Què seria “un desastre”? Que l’independentisme no fos decisiu en el govern de la Generalitat ni en les majories del Parlament. Hi ha moltes ganes acumulades dels partits antiindependentistes de governar la Generalitat i de desplegar polítiques diferents. Amb recursos abundants, com els que es poden estar acumulant als comptes de la Generalitat, es poden desplegar polítiques diferents amb una satisfacció important de la ciutadania beneficiada, que permeti que l’unionisme governi molts anys seguits.

Els estats majors independentistes han d'aclarir-se ràpidament: com pitjor, millor?, com pitjor, pitjor?, com millor, pitjor?, com millor, millor? La ciutadania sol preferir la fórmula 'com millor, millor'. Allunyar-se’n gaire és electoralment suïcida. No hi ha res que ho justifiqui, ni l’estètica ni l’ètica, ni el maquiavel·lisme més sofisticat ni els principis més ferms.

stats