Per què hem de votar a les eleccions europees?

L’oportunitat d’obtenir el màxim rendiment polític dels nostres vots és excepcional

Hi ha grans temes damunt la taula en les eleccions europees. Malgrat que el poder del Parlament Europeu és limitat, va creixent i ja ha esdevingut una caixa de ressonància política molt important. A les campanyes electorals europees es barregen dos tipus de problemes. D'una banda, problemes d’abast transversal sobre quina Europa volem, de manera que se centra l’atenció en models de governança i representació, models de societat –benestar, igualtat de gènere, família, drets civils–, models econòmics –empresarials, financers, monetaris, comercials–, models de solidaritat interna –territorial, sectorial, laboral–, models de cooperació i relacions internacionals, models d’identitat comuna, models de defensa, seguretat i ciutadania, models de llengua, cultura, formació, recerca i desenvolupament, i un llarg etcètera. Tot això importa cada cop més perquè vivim en un món globalitzat i líquid, on el concepte tradicional d’Europa pesa cada cop menys i on les desigualtats creixen cada cop més. La Unió Europea té competències en tots aquests àmbits.

Vivim en un món globalitzat i líquid, on el concepte tradicional d’Europa pesa cada cop menys i on les desigualtats creixen cada cop més

D'altra banda, hi ha problemes d’abast nacional. Aquests seran molt diferents per als britànics (Brexit 'sí' o 'no', ràpid o lent), per als polonesos i hongaresos (plebiscit sobre les derives autoritàries i xenòfobes dels seus governs), per als italians (resistència a la tutela econòmica comunitària), per als francesos (Macron vs. 'armilles grogues') o per als catalans (reconeixement nacional i dret a l’autodeterminació). En cada cas, la lectura dels resultats serà principalment nacional, i només secundàriament europea, però la ressonància europea serà fonamental a cada districte electoral europeu.

Parem atenció al districte electoral català. La primera constatació, fonamental, és que formalment no existeix, tot i que les dades per comptar els resultats hi són, atesa la naturalesa provincial de l’administració electoral espanyola. La inexistència d’un districte electoral català és tant una limitació com una oportunitat. Limitació perquè no hi ha resultats catalans sinó espanyols. Oportunitat perquè, com que els vots catalans queden barrejats en el districte electoral espanyol, no hi ha un límit predefinit al nombre de diputats que es poden elegir. M’explico. Si el percentatge de participació a Catalunya és idèntic al del conjunt de l’Estat, el nombre de diputats que s’elegiran amb els vots catalans serà el del percentatge de la població catalana amb dret a vot sobre l’espanyola: aproximadament un 16%, que vol dir entre 8 i 9 escons sobre els 54 en disputa. També depèn de com s’han posicionat els candidats catalans dins de les llistes estatals en les quals es presenten. Ara mateix hi ha nou diputats catalans (per ordre de vots rebuts: 2 ERC, 2 CiU, 1 PSC, 1 ICV, 1 PP, 1 Cs i 1 UPYD –ara integrada a Cs).  

Claus per no perdre's amb les eleccions europees

Què passa, però, si hi ha una participació catalana més alta que la de la mitjana estatal? Recordem les dades de partida. Les xifres estatals per al 2014 són, aproximadament, un cens de 36 milions d’electors, un 45% de participació i 16 milions de votants. Les dades catalanes, també per al 2014, són 5,3 milions d’electors, un 48% de participació (anormalment més alta que la d’eleccions anteriors, que havia baixat al 39%) i 2,5 milions de votants. Si es repetissin, sortirien, entre els candidats independentistes, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, però Diana Riba i Antoni Comín ho tindrien més complicat, atès que cada escó costaria uns tres-cents mil vots. Imaginem que votessin un milió més de catalans, cosa que implicaria una participació del 66%. Suposem que la participació a la resta de l’Estat es mantingués igual. Podrien sortir per Catalunya onze diputats: dos més que els actuals. Si aquest milió més fos independentista, això voldria dir assegurar els quatre mencionats i afegir-hi dos diputats més independentistes: Jordi Solé i Clara Ponsatí. Podrien arribar a sortir tres diputats catalans de la llista promoguda per ERC i tres de la llista promoguda per Junts per Catalunya. Sis en total, la qual cosa seria un èxit.  

Des de l’independentisme es disposa de l’avantatge de la concurrència de només dues llistes en disputa, en lloc de les tres que hi va haver a les eleccions al Congrés de Diputats o les quatre que hi haurà a l’Ajuntament de Barcelona, cosa que permet aprofitar millor els vots emesos (tinguem present que en el supòsit que faig d’alta participació cada eurodiputat costaria uns tres-cents quinze mil vots). L’oportunitat d’obtenir el màxim rendiment polític dels nostres vots és excepcional. La visibilitat de les eleccions és immillorable internacionalment. La visibilitat i protecció dels eurodiputats també és màxima. Seria una llàstima no aprofitar-les. És la millor oportunitat que tenim per situar les reivindicacions de Catalunya al cor d’Europa a partir de la participació catalana en els grans debats europeus.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF