L’oportunitat de l’hivern del 2012

Els esforços d'ajust fets per la Generalitat no rebien cap compensació

L’admirat Javier Pérez Royo, a l’article publicat el 4 de gener a l'ARA, formulava preguntes molt interessants sobre què hauria passat si el PP i CiU no haguessin malbaratat l'oportunitat de col·laboració que van tenir el 2011. Observava que amb la coincidència de les seves majories de govern haurien pogut plantejar d’una altra manera solucions a la crisi de l’Estatut i a la crisi econòmica. Es queixava que aquestes dues formacions no van ser capaces de compartir un diagnòstic i, menys encara, de trobar una solució a tots dos problemes. Cadascú, deia, va intentar imposar la sortida que li interessava, amb el resultat que coneixem.

La meva ànima historiadora em fa apreciar immediatament el valor de reconsiderar un episodi del passat i ponderar si s’hauria pogut seguir un curs d’acció diferent. Les cruïlles del passat són sempre difícils d’interpretar i el curs dels esdeveniments que vindran després canvia les percepcions. Conèixer el futur ens porta a reinterpretar contínuament el passat.  

Em limitaré a recordar alguns fets econòmics. Quan el maig del 2010 el president Zapatero va haver de fer un gir radical en la seva política econòmica i social, el PP li va negar el vot i el PSOE va necessitar el suport de CiU per convalidar les mesures adoptades per reial decret llei al Congrés de Diputats. L'esperit d'oposició a tot preu del PP va ser superior al sentit d'estat que CiU sí que va tenir. Tot i aquest suport, quan Artur Mas va guanyar les eleccions catalanes el novembre del 2010 es va trobar amb unes exigències duríssimes d'ajust pressupostari per part del govern del PSOE: reduir la despesa immediatament un 20%. Cap govern europeu havia fet un ajust comparable, ni de lluny. Tot i que l'exigència va ser inamovible, el govern de la Generalitat va acabar desobeint l'exigència del govern de l'Estat. En els pressupostos catalans per al 2011, va plantejar una reducció de despesa del 10%, prou dura, i no complir l'objectiu de dèficit que requeria l'Estat.

Col·laborar i negociar és sempre cosa de dos, i si una de les parts imposa unilateralment i de manera exclusiva el seu interès, el resultat està cantat

Quan va entrar el govern del PP, a finals de desembre del 2011, es va explorar si hi podia haver alguna sintonia econòmica. En el temps de bona voluntat que va venir a continuació, CiU va votar la llei d'estabilitat pressupostària, i va obtenir algunes millores, que el PP va violar immediatament després d'aconseguir l'aprovació de la llei d'estabilitat. També va votar la reforma laboral. En tots dos casos el PP va pressionar molt per obtenir el sí de CiU i no quedar-se sol aprovant mesures impopulars. L'aproximació de bones voluntats es va acabar ràpidament al cap de pocs dies, que van ser els posteriors a les eleccions andaluses del març del 2012. El PP no va aconseguir la victòria per majoria absoluta que estava convençut d'obtenir. Li va passar com a CiU, que a les municipals del 2011 ja va patir molt càstig electoral per les primeres mesures d'austeritat que va haver d'adoptar. Tot i guanyar les eleccions andaluses, el PP no va aconseguir obtenir la presidència i el govern de la Junta d'Andalusia. Aquell resultat devia provocar una profunda commoció dins del PP, i li devia fer entendre que el camí cap a la dreta en la lluita contra la crisi ja no tenia més recorregut, i que més valdria construir un escenari polític diferent.

La Generalitat ho va experimentar immediatament amb la recepció –simultània a la presentació dels pressupostos generals de l’Estat (PGE)– d'una comunicació de bestreta d'ingressos del model de finançament que va retallar durament (en 1.500 milions d'euros) la comunicada l'estiu anterior. També va descobrir que la promesa formulada pel ministre d'Hisenda de reactivar el pagament de la disposició addicional 3a de l'Estatut, pendent de l'any anterior, no apareixia als PGE. I els esforços d'ajust realitzats per la Generalitat, tan antipàtics de plantejar i popularment tan odiats, no rebien cap comprensió. Ben al contrari, el PP es va apuntar amb entusiasme a culpabilitzar –davant d'Espanya i de la Comissió Europea– les comunitats autònomes pel seu desgavell de despesa, com si l'Estat no hi tingués res a veure. La finestra de col·laboració va durar menys de tres mesos, i després de les eleccions andaluses el PP va endurir la relació amb la Generalitat i amb Catalunya. Tornava al seu estat d'ànim habitual, que era embolicar-se amb la bandera espanyola quan hi havia problemes. Els intents d'embolicar-se amb valors i principis no semblava que tinguessin èxit, però amb la bandera en va tenir.

Amb independència dels encerts i errors de les dues formacions polítiques i dels seus respectius governs, col·laborar i negociar és sempre cosa de dos, i si una de les parts imposa unilateralment i de manera exclusiva el seu interès, el resultat està cantat amb l'inconvenient afegit que es genera un estat constant de defensa i desconfiança. Això és el que va passar el 2010, el 2011, el 2012...

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF