La matriu espanyola de l’independentisme català

La Constitució va aconseguir que el 90% de catalans la votéssim. Té mèrit. Podria no haver estat així

En les extraordinàries circumstàncies en què estem, convé que recordem per què hem arribat on som. Segons les enquestes que s’han anat fent, els partidaris de la independència de Catalunya han passat de ser menys del 15% cap al 2005 a superar el 48% actual en diversos moments. ¿Han embogit els catalans? Qualsevol persona una mica informada que s’ho miri des de fora no té dubtes en la resposta: no, és la reacció a l’actitud de l’estat espanyol. Fins que Aznar, en el seu segon mandat presidencial, no va activar una agressiva política recentralitzadora i explícitament anticatalana, el percentatge era força més baix. Malgrat tres coses: la primera, l’atac frontal a l’autonomia catalana que va representar el cafè per a tothom, que va aigualir l’especificitat catalana en la Constitució; la segona, el cop d’estat de Tejero del 23-F del 1981, que era exclusivament anticatalà; i la tercera, que una bona part de la intenció anticatalana es va concretar en la tristament famosa Loapa; el Tribunal Constitucional de l’època va laminar els elements més antiautonomistes de la llei i va permetre que el pacte constitucional del 1978 es mantingués certament debilitat en els consensos però intacte en els textos i en la jurisprudència.

El resultat de 17 anys de política anticatalana està a la vista: van fabricant cada cop més independentistes

Ara hem de recordar constantment la importància d’aquell pacte constitucional. Res del que està passant a Catalunya i res del clam independentista s’entén sense recordar el punt de partida. Algunes de les excel·lents firmes no catalanes que escriuen en aquest diari han recordat repetides vegades el caràcter prejurídic (previ a la Constitució) d’aquell pacte entre territoris, que va quedar revalidat amb la Constitució i amb el referèndum d’aprovació de la Constitució. Sabem que l’exèrcit va vetllar activament per inscriure la unitat d’Espanya en la Constitució, però el text constitucional era prou obert per poder esperar un bon encaix de Catalunya, que fes justícia a la seva especificitat. La solució no era òbvia. Les primeres eleccions democràtiques van permetre que afloressin totes les sensibilitats catalanes i les republicanes. De fet, aquestes ho van tenir més difícil. Recordem que ERC va continuar prohibida més temps que el PCE i el PSUC. Heribert Barrera no es va poder presentar a les primeres eleccions al Congrés de Diputats -les del 1977- per ERC perquè aquesta formació no estava legalitzada. La llibertat va fer aflorar el sentiment més prohibit durant el franquisme: l’independentisme, que desafiava frontalment el principi de “ la unidad de España ”.

Que l’ambient abans i després de les eleccions del juny del 1977 estava en canvi accelerat ho recordem tots els que el vam viure. Una anècdota personal ho il·lustrarà a la perfecció i potser evocarà aquells moments a molts lectors. Vaig “jurar la bandera” el diumenge 11 de setembre del 1977. Una data que no s’oblida. Va ser el dia de la primera manifestació gegantina -de les d’un milió i mig de persones- al passeig de Gràcia, on es va reclamar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. La bandera que vaig jurar, al campament militar de Sant Climent Sescebes, era l’espanyola. Però aquell mateix matí, al barracó on estàvem allotjats els qui anàvem a jurar la bandera, en vam jurar, solemnement, una altra: la senyera. La vam jurar amb més passió i convicció que la bandera espanyola. I, com tantes coses catalanes, en una barreja de secret davant de les autoritats, però amb complet consens intern. Catalunya en estat pur.

La Constitució va aconseguir que més del 90% dels catalans la votéssim. Té mèrit. Podria no haver estat en absolut així. De fet, els bascos es van abstenir majoritàriament. La lleialtat a l’Espanya democràtica i reconeixedora de les nacionalitats s’havia de construir. La Constitució va convèncer prou. Entre l’11 de setembre del 1977 i el 6 de desembre del 1978 van passar moltes coses, entre les quals, molt especialment, el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la Generalitat republicana. La Constitució va ser prou consistent amb el reconeixement especial de Catalunya. Certament, ho hauria pogut ser més, com van aconseguir els bascos.

Que lluny que queda ara, tot això! Portem disset anys de política anticatalana amb l’únic interval tebi del govern del PSOE, que no va impedir, però, els escàndols de repetides manipulacions al Tribunal Constitucional per forçar una sentència contrària a l’Estatut d’Autonomia del 2006. Aquests disset anys han destrossat la confiança d’una meitat, com a mínim, de catalans en l’actitud de l’Estat respecte a Catalunya. El resultat està a la vista: van fabricant cada cop més independentistes.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF