Benestar sanitari i dèficit fiscal

Lluitem amb les mans lligades contra un gegant. Però uns les tenen més lligades que els altres

CAP del carrer Manso, a Barcelona / PERE TORDERA

En la cruïlla en què ara estem, dominada per la lluita contra el covid-19, que arracona tots els altres temes, la despesa sanitària ha guanyat tot el protagonisme. El primer brot del coronavirus va tensar al màxim les capacitats del sistema sanitari i dels seus professionals. Ara arriba el segon brot. Hi ha molts més tests, moltes més mascaretes, en general molt més material, però els recursos humans són escassos i es troben esgotats.  

Ens podem preguntar legítimament si, com a comunitat autònoma amb competències de salut, estem adequadament tractats o si les mancances són generalitzades a tot l’Estat. Hi ha molts estudis sobre la matèria, que normalment pateixen d’ignorar el mateix que es vol ignorar des del govern central: que els traspassos –els primers de l’Estat en la matèria– es van fer en molt males condicions per a la Generalitat, amb instal·lacions envellides però que l’Estat va mantenir en la seva titularitat (apropiant-se de les inversions realitzades des d’aleshores), amb insuficiència de recursos corrents, sense tenir en compte els diferencials de preus, explotant la tradició de mutualisme sanitari català per minimitzar les transferències per habitant, i amb una negativa a compensar adequadament els serveis que el sistema hospitalari català dona a altres comunitats autònomes. Els experts han avaluat repetidament en cinc mil milions d’euros anuals aquest desajust entre recursos disponibles i necessitats de despesa pública sanitària. Vist des de Madrid se sol despatxar tot això amb un “els catalans es poden pagar la medicina privada”. És tan enervant com els peatges de les autopistes, però multiplicat per molt.

L’índex de progrés social (IPS) calculat per la Comissió Europea ens dona llum sobre el nivell de serveis realment rebuts per les diverses comunitats autònomes (NUTS-2, en terminologia europea). Atès que és un indicador que no captura dades econòmiques sinó indicadors específics, ens permet una aproximació alternativa a l’habitual del PIB per càpita. Catalunya, que és la quarta per aquest criteri, baixa a la dotzena posició per IPS. En canvi, les tres primeres en PIB per càpita (Madrid, el País Basc i Navarra) es mantenen exactament a la mateixa posició en IPS. El dèficit fiscal explica la degradació catalana. Hi ha un parell de blocs de l’IPS dominats per indicadors sanitaris que ens permeten fixar l’atenció en l’estat de la salut per comunitat autònoma. Les dades han anat envellint, però segueixen capturant la situació que hi havia durant la crisi econòmica anterior, entorn de l’any 2012.   

En el concepte “nutrició i atenció mèdica bàsica” (taxa de mortalitat abans dels 65 anys, mortalitat infantil, necessitats mèdiques desateses i alimentació insuficient) l'estat espanyol té, en general, molt bons resultats –els millors que obté a l’IPS–. Compta amb la primera regió europea (Navarra), la segona (Castella-la Manxa), la quarta (Cantàbria), la sisena (Castella i Lleó), la setena (Aragó), la vuitena (el País Basc) i la desena (Madrid). Catalunya és l'onzena. La pitjor són les Canàries, que són la 73 de 272. Tot plegat és prou espectacular i molt per damunt de la seva classificació en PIB per càpita. 

L’altre concepte sanitari considerat és “salut i benestar”, bàsicament construït amb una diversitat d’indicadors sanitaris: esperança de vida, estat general de salut, morts prematures de càncer, morts prematures de malalties del cor, necessitats dentals no satisfetes i satisfacció amb la qualitat de l’aire. La situació de les comunitats autònomes de l'estat espanyol no és tan bona, però encara hi ha èxits com Castella i Lleó (quarta entre les 272 regions europees), Navarra (setena) i Castella-la Manxa (dotzena). La següent, la Rioja, ja és la 34 i Aragó la 45. Les altres estan molt més avall: de les grans, el País Basc és la 71, Madrid és la 87, Catalunya la 117, Andalusia la 164 i la Comunitat Valenciana la 177, només per davant de Múrcia, la 181, la darrera de totes les disset de l’Estat.

En general, l’eix mediterrani està molt pitjor que el centre peninsular i que les comunitats autonòmiques cantàbriques i ibèriques, com és ben conegut que passa amb el finançament autonòmic i encara més amb els dèficits fiscals. Molts anys seguits d'ajustaments en despesa sanitària pública deuen haver deteriorat encara més els resultats presentats. Les retallades van haver de ser més dures a les comunitats autònomes de l’eix mediterrani, que van patir una enorme ensorrada d’ingressos durant la crisi. Ara s’enfronten a un xoc epidemiològic enorme sense haver-se pogut refer.  

Lluitem amb les mans lligades contra un gegant. Però uns les tenen més lligades que els altres. Seria molt greu que la resposta d’un Estat que imposa sempre el criteri d’igualtat ara apel·lés a les especificitats catalanes –la forçada superior dependència de la sanitat privada– per no contribuir a l’equitat territorial en el finançament de la sanitat pública.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF