ATLL, gestionar directament o concessionar?

Ara la Generalitat no busca ingressos extraordinaris sinó que li interessa que els ingressos ordinaris i recurrents siguin més grans

La sentència del Tribunal Suprem sobre els recursos de la Generalitat i d’Agbar en relació a ATLL (Aigües Ter Llobregat) posa sobre la taula la decisió sobre què s’ha de fer amb la concessió d’ATLL. És cert que encara falta la sentència sobre els recursos d’Acciona i d’Aigües de Catalunya, però el TS ha marcat molt clarament la seva decisió. Les opcions per a la Generalitat són dues: o torna a obrir un concurs per concessionar ATLL o n’assumeix la gestió directa. En tots dos casos ha d’indemnitzar l’actual empresa concessionària. La xifra de la qual estaríem parlant serà de centenars de milions, i és molt probable que doni lloc a recursos i contrarecursos que acabaran als tribunals. Imaginem que siguin els 400 milions d’euros dels quals han parlat molts mitjans -i que Acciona s’ha afanyat a corregir anunciant que també demanaria la compensació per danys i perjudicis-. Per posar les xifres en context tinguem present que l’aplicació de la regla de despesa limitarà la capacitat de creixement de l’import pressupostat per la Generalitat a uns 600 M€ per a l’any 2018 i a poc més per al 2019. Dit altrament, l’obligació de compensar Acciona es pot endur la major part de l’increment de despesa de tot un exercici pressupostari.

Si es recupera la gestió directa hem de ser conscients que la demanda política que generarà la unanimitat dels grups parlamentaris serà rebaixar el preu de l’aigua. Ho demanaran tots els grups per satisfer els usuaris. Els grups unionistes ho demanaran també per reduir la capacitat de despesa alternativa de la Generalitat. Serà un debat que potser oblidarà que ATLL serveix l’aigua com a majorista, i que el preu el fixa el minorista, sota regulació pública. Què pot costar rebaixar el preu en alta (de majorista) de l’aigua? No ho sabem. Podria ser una caiguda forta en un any, o un seguit de caigudes al llarg de diversos anys. En tot cas voldrà dir que, a més de compensar els actuals concessionaris d’ATLL, l’aigua en alta costarà més diners a la Generalitat en lloc de representar un ingrés anual que cobra de l’actual concessionari. En poques paraules: si es recupera la gestió directa d’ATLL estarem prenent implícitament la decisió de dedicar la major part de la nova capacitat de despesa d’un any (l’any en què es compensi els actuals concessionaris) a l’aigua i dedicar més recursos públics a l’aigua en tots els anys següents. És una opció, però cal ser-ne molt conscients. ¿És la prioritat de la ciutadania de Catalunya? Per valorar bé aquesta decisió cal comparar-la amb les alternatives de despesa.

Concessionar implicaria protegir la capacitat de despesa i la llibertat de la Generalitat

La primera alternativa que s’ha de considerar és tornar a concessionar. Si el desembre del 2012, en el pitjor moment de la crisi, els guanyadors de la concessió oferien 300 M€ al comptat i 700 M€ més al llarg de 50 anys, actualment es pot esperar que uns potencials interessats ofereixin molt més. En la hipòtesi de concessionar, i tenint en compte la millora general de l’economia, el pagament a compte que es podria demanar a qui guanyés la concessió hauria de ser superior al cost de compensar el concessionari anterior, de manera que s’obtinguessin els recursos necessaris per neutralitzar una despesa extraordinària. L’òptim seria que el que s’obtingués en el moment inicial cobrís exactament el cost de la indemnització i que es maximitzés el cànon que ha de rebre la Generalitat durant la durada de la concessió (actualment era de cinquanta anys), de manera que s’ampliés la futura capacitat de despesa ordinària de la Generalitat. Ara la Generalitat no busca ingressos extraordinaris, perquè no els podrà gastar (per l’aplicació de la regla de despesa), sinó que li interessa que els ingressos ordinaris i recurrents siguin més grans.

Des del meu punt de vista, aquesta solució -concessionar- és la millor perquè deixa intacta la capacitat de fer nova despesa, cosa que implica protegir la llibertat de decisió de la Generalitat i del Parlament. Contra aquest punt de vista hi pot haver la coalició dels grups enfadats amb les mesures de caràcter privatitzador de la gestió que es van prendre durant els anys de les retallades per tapar els forats enormes, i de finançament impossible, del dèficit de la Generalitat, i dels grups delerosos que la Generalitat no tingui discrecionalitat de despesa amb finalitats “identitàries” o d’eixamplament de la base social de l’independentisme.

Convindria mantenir el cap fred i protegir al màxim la llibertat de decidir de la Generalitat sobre la poca nova despesa que podrà fer en els anys vinents. Val la pena seguir reflexionant sobre altres alternatives de despesa pública que poden ser més prioritàries.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF