Una actitud hostil

Tot el que demanava l'independentisme tenia solució i no calien gaire canvis legals, potser cap

Portem temps discutint sobre quins són els valors fonamentals. Les intervencions finals de fiscals, advocats de l’estat i advocats de les defenses al judici del Procés ens ho han recordat repetidament. Per a alguns el que compta és l’imperi de la llei. Solen ser els que creuen que la unitat d’Espanya és sagrada i està inscrita a la Constitució de manera més immutable i fonamental que qualsevol altre principi. Hem de recordar que les dictadures, i molt especialment les dictadures totalitàries, han excel·lit en l’imperi de la llei. Els dictadors utilitzen a fons el sistema judicial per aplicar la seva pròpia legislació. Recordem què passava sota el franquisme: la justícia no fallava mai. En gairebé tot el món comunicatiu sota la influència dels partits del nacionalisme espanyol, tot es redueix a l’imperi de la llei sense parar atenció al contingut de la llei i a la possibilitat de modificar-la si hi ha prou ciutadans que ho demanin. La llei, per a aquests partits, és immutable i no interpretable. Almenys, creuen que és així per a tot el que faci referència a les essències del nacionalisme espanyol: la inalterable unitat d’Espanya. Però no ho és per a qualsevol altre conflicte.

És particularment revelador que el PP, en els anys de govern de Rajoy, Ciutadans de manera insistent i ara el PSOE, des del govern i des de la mesa del Congrés de Diputats, han considerat il·legals propostes o peticions que serien perfectament legals, o potencialment legals, simplement si s’acceptessin interpretacions diferents o s’adoptessin actituds més flexibles. Un exemple: per a Rajoy el pacte fiscal que li va proposar el president Mas era “il·legal” i “inconstitucional”, però jo vaig sentir com Francesc de Carreras, en comissió específica al Parlament de Catalunya, explicava que un model de finançament inspirat en el concert econòmic basc seria legal sense haver de canviar ni la LOFCA –i encara menys la Constitució–, simplement oferint la fórmula (“un model inspirat en el concert econòmic basc”) a totes les comunitats autònomes. De fet, hi ha hagut períodes en què han conviscut dos models de finançament alternatius, i les comunitats han pogut triar el que preferien. El “pacte fiscal” no era, doncs, il·legal ni inconstitucional, sinó que el govern de Mariano Rajoy no volia ni sentir-ne parlar. Un altre exemple ens el dona la bel·ligerància de l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría per imposar al Tribunal Constitucional la seva agenda i les solucions que volia obtenir. Canviant les lleis per fer-li fer al TC el que ella volia, encara que l'alt tribunal s’hi resistís. Un tercer exemple: la mesa del Congrés de Diputats, presidida per Meritxell Batet, creant un precedent gravíssim, va retirar la condició de diputats a quatre que havia elegit la ciutadania catalana, simplement perquè va interpretar les circumstàncies legals de manera restrictiva, sense parar cap atenció als drets dels diputats, ni a l'obligada protecció que la mesa del Congrés ha de donar als seus membres.

Tot el que demanaven les forces independentistes catalanes, les sobiranistes i fins i tot les simplement catalanistes, tenia solució amb una actitud diferent del govern central

S’han saltat sistemàticament la separació entre els poders -legislatiu, judicial i executiu- apel·lant a la raó d’estat. S’han saltat els marges propis de l’acció política perquè no volien donar legitimitat política a les peticions ciutadanes encara que estiguessin fonamentades en milions de vots. Això ens porta a una altra confusió lamentable: la de la democràcia i l’estat de dret. L’estat de dret és l’emanació legal del poder democràtic. Però la voluntat democràtica pot canviar les lleis, o ampliar-ne la seva interpretació. La voluntat democràtica és la que crea i dona forma a les lleis i a les institucions. No a l’inrevés.

Quan parlo amb amics estrangers sorpresos per tot el que ha passat durant el Procés, i em pregunten si es pot esperar que canviï l’actitud del govern central, els explico que tot el que demanaven les forces independentistes catalanes, les sobiranistes i fins i tot les simplement catalanistes, tenia solució amb una actitud diferent per part del govern central. No calien gaires canvis legals. Potser no en calia cap. Recordem la petició de referèndum consultiu: era el camí legal per fer-ho. El Congrés el podia autoritzar, però no ho va voler fer.

En resum: tot el que hem viscut i patit i tota la retòrica inflamada contra Catalunya i contra la seva ciutadania, sigui independentista o no, no és altra cosa que la creació d’una actitud negativa que ha estat forçant sempre els principis democràtics i la seva expressió legal, i ha impedit que poguessin interpretar-se de manera inclusiva, flexible i integradora. Ens volen fer creure que és l’estat de dret o que és la democràcia. No és així. Només és una actitud hostil a les legítimes aspiracions d’una part àmpliament majoritària de la societat catalana. No ens ha d’estranyar pas que les actituds de la societat catalana s’hagin transformat profundament.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF