Peix al cove?

Quin seria el model de finançament compatible amb els objectius de l’independentisme i de tot el sobiranisme? Disposar de la clau de la caixa

La darrera sessió del Consell de Política Fiscal i Financera, de divendres passat, s’ha tancat com es podia esperar: guanyant temps i salvant la cara. El guanya Montoro i salva la cara davant d’Europa, i el guanyen les comunitats autònomes i salven la cara davant dels seus electorats. El ministeri d’Hisenda es compromet a nomenar una comissió d’experts recollint propostes de les comunitats autònomes, i així tothom visualitza que la reforma del sistema de finançament es comença a posar en marxa. No hi ha dubte que, sigui quin sigui el proper govern de l’Estat, la reforma del finançament autonòmic serà prioritària. És el moment per començar a parlar-ne.

Des de Catalunya, i especialment des dels posicionaments independentistes, aquesta reforma és perillosa. Ho és perquè allunya el centre d’atenció de la reivindicació central, que és la d’un referèndum clar per decidir el futur de Catalunya, i genera el miratge de possibles millores. Indubtablement, la Generalitat estarà molt atenta a obtenir el màxim que pugui de la negociació, però el que planteja l’actual majoria de Junts pel Sí amb el suport extern de la CUP entra malament en un sistema de finançament perquè qüestiona completament els equilibris de les finances públiques de l’estat espanyol.

Des de posicionaments independentistes, la reforma del finançament és perillosa: genera el miratge de possibles millores

El perill més gran és que sembli que volem el que en temps dels governs de Jordi Pujol es va batejar com a “peix al cove”. Contra el que tothom sol pensar, el peix al cove de Pujol no eren diners, sinó transferències. Jordi Pujol volia obtenir de Madrid competències per a la Generalitat, i no li importava que no estiguessin finançades. Ja eren peix al cove, segons la seva mateixa expressió. El finançament adequat de les competències transferides ja s’arreglaria després. De fet, la reivindicació de millor finançament era un bon motor polític per a tots els després.

Els bascos sí que van fer peix al cove. El que més els importava era el seu finançament. Dins del sistema de concert econòmic, la seva variable fonamental era la fixació de la quota -l’aportació basca a les finances públiques espanyoles-. Els bascos han sigut mestres a aconseguir que la quota fos cada cop més petita, amb el vistiplau de tots els partits polítics, catalans inclosos. A més d’aconseguir una quota que ja els permet tenir superàvit fiscal amb l’estat espanyol, tot i ser els més rics, cada nova transferència per la qual lluitaven només l’acceptaven si estava ben finançada. Ara el sobrefinançament públic basc és quantitativament tan important com les necessitats de finançament públic que s’atenen d’Andalusia (i, per cert, el navarrès com les d’Extremadura). Conseqüència: si hem de participar en la negociació, que serà inevitable, no ens interessa un peix al cove a la catalana sinó un peix al cove a la basca.

Quin seria el model de finançament compatible amb els objectius de l’independentisme i de tot el sobiranisme? Disposar de la clau de la caixa. Això només s’arregla amb un concert econòmic. Era la proposta de pacte fiscal votada pel Parlament de Catalunya l’any 2012. Seria un pas endavant. Hi ha molta feina ja feta i es coneix l’encaix polític i econòmic. Definit un concert econòmic, cal discutir la quota. Es pot ser generós si la quota es gestiona a la basca, que vol dir que va baixant amb el pas dels anys. És compatible amb els objectius de Junts pel Sí i la CUP perquè no barra el pas ni al referèndum ni a la independència.

Un cop definit un concert econòmic, cal discutir la quota, que és compatible amb els objectius de Junts pel Sí i la CUP

Quins són els principals paràmetres que impacten sobre el finançament de la Generalitat de Catalunya? Esquemàticament són els següents. 1) Disposar de la clau de la caixa. Això només s’arregla amb un concert econòmic. 2) Que hi hagi més recursos. Això només s’arregla amb una aportació més gran de l’Estat. 3) Desfer la centralització competencial de les darreres legislatures, que han buidat de contingut normatiu la Generalitat. 4) Garantir que la solució incorpori el reconeixement i la protecció de a) les necessitats socials de la ciutadania catalana, b) les necessitats d’inversió de Catalunya i c) el diferencial del cost de la vida a Catalunya. Els punts 3 i 4 s’arreglen si hi ha voluntat política del govern de l’Estat.

Inevitablement, donar satisfacció a aquestes exigències obliga l’Estat a fer sacrificis, que vol dir sacrificis en les despeses estatals i en l’arbitratge que ha de fer de la distribució territorial d’ingressos i despeses.

Aquest és l’únic peix al cove admissible.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF