27/07/2016

Nigel Farage és independentista català?

3 min
Josep Borrell  I Oriol Junqueras durant el debat.

Diumenge l’ARA publicava un article magistral en què Andreu Mas-Colell explicava per què Josep Borrell s’equivocava al seu llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia i als seus articles sobre el tema. El Sr. Borrell, tanmateix, no para. La setmana passada va encunyar el concepte, àmpliament reproduït als mitjans, segons el qual el vicepresident Oriol Junqueras i el líder del UKIP Nigel Farage eren iguals perquè mentien a la ciutadania anunciant que, amb els referèndums de separació (un de l’estat espanyol i l’altre de la Unió Europea), els que se separaven estalviarien immediatament molts diners que després s’ha descobert que no existien. A la campanya del Brexit, Farage prometia un estalvi de 350 milions de lliures setmanals (uns 430 milions d’euros en cotitzacions d’abans del 23 de juny). Passat el referèndum va reconèixer, sense cap pudor, que hi havia hagut un error i que havia donat les contribucions brutes i no les netes. O sigui, que no havia restat tot el que el Regne Unit rebia de la Unió Europea.

La xifra anual de la contribució britànica bruta a la Unió Europea és de 18.000 milions de lliures (que dóna aproximadament 350 milions setmanals). Com sabem, des que la Sra. Thatcher va aconseguir el seu famós xec, les aportacions britàniques a la Unió Europea segueixen sent positives, però tenen un retorn immediat anual de 5.000 milions de lliures, cosa que deixa l’aportació en 13.000 milions. Per diversos conceptes, el Regne Unit, sigui el seu sector públic o el privat, rep uns 6.000 milions de lliures anuals procedents de la Unió Europea. Això deixa les aportacions netes en 7.000 milions. Es tracta d’una xifra important (135 milions de lliures esterlines a la setmana), però no és més que un 2,4 per mil del seu PIB. Aquí no es compten els beneficis indirectes que el Regne Unit en pot obtenir. Els estudis sobre l’impacte macroeconòmic del Brexit a quatre anys vista oscil·len, en canvi, entre l’1,3 i el 3,3 per cent, que tot i ser deu vegades més gran, tampoc és espectacular. No ens ha d’estranyar que el Sr. Borrell intenti confondre conceptes i embrutar reputacions. Està comparant ordres de magnitud diferents per transferir els errors del debat referendari britànic als càlculs de balança fiscal entre Catalunya i l’estat espanyol.

Josep Borrell denuncia que no existeixen els 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal estimats en la balança fiscal del 2011 segons el mètode del flux de caixa i amb neutralització (comptant l’endeutament). Presenta les dades del que ell anomena “dèficit fiscal observat” (el que es produeix cada any, segons el mètode del benefici i sense tenir en compte l’endeutament), que és d’uns 4.000 milions per al 2011, i afirma que això no val el cost i el dolor de la independència. Un ministre d’Economia de la República Catalana no trobaria res més que això per gastar de més en una Catalunya independent, i Borrell sol afirmar que s’ho hauria de gastar amb la quota de membre de l’OTAN. Descarta que la “neutralització de l’endeutament” tingui cap importància, però, en canvi, segur que no pot negar que poder-se endeutar, com ha fet l’estat espanyol gràcies -en bona mesura- a la capacitat fiscal de Catalunya, sí que marca una diferència en la capacitat de despesa pública, fins i tot a molt curt termini.

Qui té clar que les xifres de 16.000 milions de dèficit fiscal català són bones són les comunitats autònomes, que poden perdre les aportacions estatals procedents de contribucions catalanes. Extremenys i gallecs han confirmat que el que l’estat espanyol perdria en cas d’independència de Catalunya seria ben tangible, concret i immediat. Per mantenir la mateixa despesa pública, caldria que el Tresor espanyol s’endeutés en 16.000 milions més. Aquests 16.000 milions existeixen i són euros ben reals i no pas imaginaris.

Josep Borrell acusa l’independentisme català d’haver intoxicat els mitjans de comunicació. Afirma que n’hi ha (Junqueras) que disposen dels altaveus que volen mentre que d’altres (ell mateix) no. Tot això es concreta en la seva afirmació que TV3 es va negar a entrevistar-lo i que fa sempre propaganda independentista. Si Junts pel Sí i la CUP van treure prop d’un 48 per cent dels vots, i TV3 té, aproximadament, el 13 per cent de la quota de pantalla, vol dir que un 35 per cent dels catalans no estan combregant cada dia amb el que ell anomena “rodes de molí” (o “cuentas y cuentos”). És realment extraordinari -vora miraculós- que tot i estar exposats regularment a la influència benèfica de mitjans antiindependentistes, votin com voten. Potser ni els 16.000 milions són tan falsos ni les raons de la independència es limiten als euros.

stats