29/04/2020

L’hora de les administracions públiques

3 min
Unitat de neonats, actualment part de la ampliació per atendre els malalts de Covid-19

Quan entràvem al pitjor de la crisi financera del 2008 i s’ensorrava l’economia mundial, alguns esperàvem que en poguéssim sortir més “nòrdics”. Pagant més equitativament els impostos, sense frau fiscal i més forts col·lectivament davant les turbulències econòmiques i financeres. Però no va ser així, i vam sortir més llatins, fins i tot més llatinoamericans. Ara tenim una fiscalitat plena de forats i excepcions, especialment per als més rics i influents, uns serveis públics pitjors, uns salaris més baixos, l’emigració de part de la nostra joventut més qualificada i un futur enfosquit.

La magnitud de la tragèdia que vivim és incomparable en termes històrics, amb excepció del que han representat les guerres per als països que les han viscut. En el nostre cas, la guerra de 1936-1939: la caiguda del PIB l’any 1936 és l’única dels darrers cent o cent cinquanta anys que superarà la del 2020 (vegeu l’ARA de 21 d’abril).

Hem d’esperar que sortim millor d’aquesta gran crisi. Ara l’humor ha canviat arreu del món occidental. Ja no es parla de nous confinaments sinó dels desconfinaments i de com fer-los evitant rebrots de la pandèmia. Amb quines lliçons i aprenentatges col·lectius hauríem de sortir? Arreu han guanyat pes les administracions públiques. No hi ha res més normal. Davant d’una crisi de salut pública és el moment del sector públic. Per això mateix s’ha tensat tant la relació entre els diferents nivells d’administracions: la local, la regional/autonòmica/subestatal, l’estatal/federal, la supranacional (UE) i la internacional (OMS). Davant l’enormitat dels estralls patits tothom apel·la a les responsabilitats i es passa les culpes. Aquest joc polític seguirà fins que es torni a la normalitat en salut pública. Però, mentrestant, es van prenent decisions que són crucials per anar donant forma al món que vindrà. Per això mateix el “joc polític” no és ni innocent ni intranscendent ni menyspreable.

Tot allò que es pugui i s’hagi de fer per ajudar les persones i les empreses que s’han ensorrat es farà amb ajuts públics. En caldran una enormitat, i això és el que els estats més afectats per la pandèmia negocien a la Unió Europea, però serà també allò que les comunitats autònomes negociaran amb l’estat espanyol. Més ajuts públics seran més despesa i més deute públics que s’hauran de finançar amb més impostos. Ens importarà més qui paga impostos i qui no i per què. Serà temps de reformes fiscals i de coordinació fiscal internacional per acabar amb els paradisos fiscals, grans i petits. No només caldrà atendre el deute –com a mínim el pagament escrupolós dels interessos– sinó que caldrà fer front a noves despeses que només podran ser públiques. Ara tots som més conscients de la importància del sistema educatiu, des de les llars d’infants, com a superador de desigualtats i promotor de l’ascensor social. No dubtem de la importància de disposar d’un bon sistema sanitari públic que tingui capacitat d’enfrontar-se a una nova pandèmia. No dubtarem a protegir més la indústria de proximitat perquè no ens deixi despullats de proveïments bàsics en casos d’emergència. Voldrem que les administracions dediquin molts més recursos a la recerca, especialment a la sanitària, però a tota en general per la seva provada utilitat i perquè la necessitem. Es nacionalitzaran empreses de serveis públics, més de les que ens pensem. Voldrem més protecció pública del medi ambient. Preferirem que les administracions s’impliquin en promoure, preferiblement a escala europea, grans plataformes tecnològiques que ens alliberin de la dependència de les d’altres parts del món, que no paguen a casa nostra els impostos pels guanys que els generem. No ens agradarà que la població més vulnerable es quedi sense recursos, i donarem més suport a polítiques de rendes mínimes. En general, ens preocuparà molt més enfortir la cohesió social, que sempre exigeix recursos abundants.

La presència de les administracions públiques serà més gran tant en la despesa com en l’ingrés, tant en programes de suport transversal com en els de promoció específica. Tot plegat es deurà tant al caràcter públic del desafiament –la crisi de salut pública– com al caràcter gegantí dels esforços que caldrà fer, que desbordaran qualsevol capacitat privada. S’hi veuran abocats governs de dretes i d’esquerres, liberals i intervencionistes. Cadascú donarà el seu segell a les noves polítiques, però totes seran més públiques i disposaran de més suport electoral. Per descomptat, no totes les administracions públiques comencen la cursa en les mateixes condicions ni gaudiran de les mateixes facilitats. No ens en podem oblidar pel molt que ens afectarà. Allò que facin les administracions públiques ens importarà més que mai.

stats