22/03/2017

Sense crisi econòmica no existiria el sobiranisme?

3 min

En el debat que dimarts van tenir a l’Ateneu de Madrid l’expresident Mas i l’exministre García-Margallo, aquest últim va tornar a defensar un argument contra la petició catalana del dret a decidir -i de la independència- que hem escoltat i llegit moltes altres vegades: que sense crisi econòmica no hi hauria hagut el pas de l’autonomisme al sobiranisme.

L’argument em sembla mereixedor d’atenció per les moltes vegades que surt en els debats, públics o privats, i per les moltes vegades que surt formulat per persones molt ben formades, tant espanyoles com estrangeres. La crisi econòmica hauria irritat els catalans, especialment el desplegament de mesures contra la crisi del darrer any i mig del govern Rodríguez Zapatero (del maig del 2010 al desembre del 2011) i del primer any del govern Rajoy (tot el 2012). Convergència i Unió -que era qui governava la Generalitat aleshores- hauria trobat una excusa per distanciar-se de la gestió de la crisi que li va caure a sobre des del gener del 2011, aixecant la bandera de la confrontació amb l’estat espanyol.

A més de ser consistent amb la visió d’una Catalunya insolidària, que tant abunda per les Espanyes, l’argument tranquil·litza les consciències de tots els que el formulen. Pensen que la irritació “ja passarà”, i aquest pensament està darrere l’estratègia política del nacionalisme espanyol de no prendre cap iniciativa, convençut que cal resistir fins que el suflé català baixi.

La hipòtesi de la crisi econòmica s’ha de replicar amb, com a mínim, dos arguments que em semblen incontrovertibles. El primer, i més evident, és que el primer episodi d’efervescència prosobiranista que va permetre que el sentiment esdevingués molt més popular que el que havia estat abans és el que es va viure arran de la primera majoria absoluta del PP, entre els anys 2000 i 2004. Recordem que van ser les polítiques agressivament nacionalistes (espanyoles), centralitzadores i uniformistes del president Aznar tan bon punt es va sentir lliure de la dependència política de CiU les que van donar popularitat i consens a la petició de reformar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, alhora que van alimentar el primer gran creixement electoral d’ERC. Parlem dels anys 2000 a 2004, que van ser anys de gran bonança econòmica. Si furguéssim en les hemeroteques segurament trobaríem opinadors espanyolistes que afirmaven que Catalunya demanava tot el que demanava perquè es volia quedar amb tots els beneficis de la prosperitat.

La reacció catalana contra les polítiques d’Aznar era perquè eren polítiques anticatalanes i nacionalistes espanyoles. El nacionalisme espanyol s’expressa sempre intentant forçar la uniformització de tot Espanya i la correcció de les concessions a Catalunya que sent que va haver de fer durant la Transició. Tot allò que ens reconeix la Constitució del 1978 és el que cal corregir i anul·lar segons aquesta visió. D’aquí la duresa de la sentència del Tribunal Constitucional, l’any 2010, contra el nou Estatut. La crisi econòmica no hi té res a veure. És la majoria absoluta del partit nacionalista espanyol el que va inflamar molts catalans i tots els partits del moment, tret del PP.

Hi ha un altre argument que se sol oblidar però que comença a ser necessari posar damunt de la taula. ¿Recorden que hi havia un temps en què Josep Borrell exhibia els resultats de les balances fiscals observades (les que en diem “no neutralitzades”) per mostrar que Catalunya no guanyaria res en cas d’independència? Si algú es torna a mirar les balances fiscals d’ara mateix -les que s’estan generant aquest any 2017- veurà que el dèficit fiscal observat està pujant a gran velocitat, i s’acosta al que s’ha predicat sempre, el 8% del PIB. La raó és simple: com s’ha dit i repetit per part catalana, el dèficit fiscal neutralitzat s’ha mantingut molt estable en el 8% del PIB català. Fins i tot en el punt pitjor de la crisi, l'any 2009, Catalunya generava excedents que podien contribuir a la resta de l'Estat, de manera que, si hagués administrat tots els seus recursos fiscals, no hauria necessitat acudir al suport de l'endeutament de l'estat espanyol. Per això és tan insultant la insistència a dir-nos que ens han salvat de la crisi amb el FLA -una confusió clamorosa entre Catalunya i Generalitat de Catalunya-. Ara que estem en el quart any de creixement econòmic, que justament s’està produint amb lideratge català, els dèficits fiscals (no neutralitzats) que podrem observar tan bon punt hi hagi dades tornaran a ser molt grans. La dada que ha lluït el ministeri d’Hisenda, segons la qual ha detectat un 24% més de frau fiscal a Catalunya, ens recorda que els primers que tenen clar que cal escurar les butxaques dels catalans abans no marxin són ells mateixos.

stats