La reversió de les retallades
Catedràtic de la UPFEls pressupostos que potser es presentaran, ja siguin els de l’Estat o bé els de la Generalitat, estaran presidits per la idea de la reversió de les retallades. Les convocatòries de vagues de diversos col·lectius d’empleats públics estan motivades exactament pel mateix objectiu.
Del 2010 al 2013 la Generalitat va viure quatre anys seguits de reduccions de despesa. A partir del 2014 l'economia catalana i l’espanyola han tornat a créixer. L’any 2014 va iniciar-se la recuperació de l’economia sense que hi hagués cap efecte sobre els comptes públics, tret de l’inici de la caiguda del pagament d’interessos del deute. El 2015, a Catalunya, es va revertir la pèrdua d’una paga extra, que havia estat específica de la Generalitat de Catalunya, i, com a tot l’Estat, es va recuperar una fracció (aproximadament un quart) de la pèrdua de la paga del 2012, que havia estat decidida pel govern central. En conjunt va ser una recuperació salarial del 8%. En els anys 2016, 2017 i 2018, s’han combinat modestes pujades salarials amb recuperacions de gairebé tota la resta de la paga extra del 2012. En conjunt això ha significat pujades de sou de l'entorn del 2 o el 2,5% anuals, part increment salarial directe i part increment salarial presentat com a reversió de retallades. La combinació dels dos augments ha permès recuperar capacitat adquisitiva als salaris públics.
El conjunt de les accions salarials ha impactat notablement, i de forma positiva, sobre la retribució del treball. Queden àrees on les retallades salarials no han estat completament revertides, però la correcció ha estat important i sostinguda. Si encara queda per fer en la remuneració del treball, queda més per fer en la quantitat de treball contractada. Malgrat els esforços molt considerables per tornar a contractar personal docent, sanitari, policial, judicial i de l’administració general, s’està més lluny de recuperar les quantitats de treball que s’havien contractat abans de la crisi que de recuperar la remuneració individual.
Les subvencions obligades per llei, com els ajuts a la dependència o ara els de la renda mínima garantida, havien patit forts endarreriments que s’han superat o estan en curs de superació. On s’està netament per sota és en les subvencions discrecionals, que són de les primeres a patir un ajust econòmic. Encara pitjor està la inversió, que és sempre la primera a aturar-se en circumstàncies de reducció sobtada dels ingressos públics.
La reversió de les retallades és un procés necessari, però que s’enfronta a dificultats per modular-ne la velocitat i els beneficiaris. Tothom aspira a la seva reversió, però la capacitat negociadora o de pressió no és la mateixa per a tothom. En disparar-se les expectatives de reversió domina la impaciència –perfectament comprensible– i es multipliquen les queixes i les convocatòries de vagues. És senyal de confiança en el futur però també de pressa perquè no s’escapi l’oportunitat de girar full als anys de retallades.
Què hauríem d’evitar? Crec que hi ha tres perills: prioritzar les reversions pel soroll de les queixes, desmuntar programes que havien millorat l’assignació preexistent, i creure que els ingressos públics perduts s’han recuperat. Dos exemples del primer perill: els infants que van a llars d’infants es queixen poc, i també els seus pares, però tots sabem que el suport a l’accés universal a les llars d’infants és una prioritat de màxim rendiment social i individual, que millora la cohesió, redueix les diferències de gènere i multiplica la capacitat de desenvolupament personal. La reversió de les retallades dels cursos de català per a adults tampoc genera gaire soroll, però també són molt importants per a la cohesió social. En tots dos casos, el poc soroll de les queixes no hauria d’anar en contra de la urgència d’augmentar la despesa.
Un exemple del segon perill: les beques Equitat per facilitar l’accés i l’estudi a la universitat van ser un gran invent de la crisi precisament en termes d’equitat. S’ha estudiat i comprovat la seva bondat. Cal que no es perdin per un possible igualitarisme mal entès. Un recordatori del tercer perill: aquells dèficits enormes dels comptes públics que es van patir els anys 2010 i 2011, que van arribar al 30% de la despesa, i que encara van oscil·lar entre el 16% i el 21% de la despesa del 2012 al 2015, no han desaparegut del tot. Aquells ingressos públics no obtinguts no s’obtindran mai. En pura lògica, la reversió d’aquells ingressos que aleshores no es van poder pagar no serà mai possible. Els nivells perduts s’han de recuperar i superar, però no es poden recuperar els ingressos públics perduts ni les despeses corrents que no es van poder fer.
