30/11/2016

Elogiar Fidel Castro?

3 min

Em meravella sentir tots els elogis que s’estan fent a Fidel Castro. Semblaria com si tots els problemes de Cuba fossin culpa d’algú altre i no de Fidel Castro, que n’ha estat el líder polític des de l’1 de gener de 1959. Com si Fidel Castro tingués totes les virtuts i cap defecte.

Recordem alguns fets objectius sobre ell, encara que siguin elementals. Que Fidel Castro era un dictador brutal que va oprimir el seu poble és veritat encara que ho hagi dit Donald Trump. No es recorda que convoqués cap elecció lliure. No es recorda que permetés la lliure expressió, ni la lliure associació, ni la lliure reunió, ni cap llibertat política o sindical. El seu règim era repressiu i policial. Podem mirar cap a una altra banda mentre fem negocis amb Cuba -i farem bé perquè hem d’aprofitar les nostres oportunitats- però el que no té sentit és que elogiem Castro i el castrisme i que pensem que hi ha bones raons ideològiques per fer-ho. L’única èpica de Fidel Castro ha estat el seu enfrontament amb els Estats Units. El combat de David contra Goliat sempre genera simpaties per a David. Fora d’això, què ha tingut Fidel Castro que fos motiu d’admiració? ¿Acceptaríem per a nosaltres un règim dictatorial i policial com el seu? ¿Ens vam revoltar contra el de Franco i admirem el de Castro? Castro no era menys dictador ni menys repressiu que Franco. De fet, s’apreciaven i es respectaven, i per bones raons: eren ben iguals. Les retòriques eren diferents però l’exercici del poder era el mateix.

Fidel Castro sempre va excusar els problemes de Cuba culpant els EUA del bloqueig comercial que exercien contra l’illa. Qualsevol coneixedor de Cuba sap que molta de la misèria i l’empobriment que ha patit la població cubana no han estat causats pel bloqueig comercial dels EUA -que indubtablement ha fet molt mal- sinó per l’obsessió castrista de control totalitari de l’economia i de la societat. El somni comunista i policial ha destrossat Cuba i tot allò que no s’ha destrossat haurà estat per la incapacitat cubana de portar la rigidesa de la planificació centralitzada soviètica fins a les seves darreres conseqüències. La Cuba de Fidel va matar la iniciativa i les ganes de treballar. Va empobrir el país per generacions. Va ser incapaç de fer que els pagesos produïssin aliments en una de les terres més fèrtils del món. Va ser incapaç d’invertir en les infraestructures més elementals, o simplement mantenir-les. Va impedir que els cubans es guanyessin la vida amb el turisme. Va prohibir que poguessin entrar i sortir del seu país quan volguessin. ¿Tot això ho voldríem per a nosaltres?

Els cubans són un poble atractiu i educat i amb una enorme vitalitat i talent. Ho eren abans i ho són ara. La Cuba que va conquerir Fidel era un dels països més rics, educats i cultes de l’Amèrica Llatina. Una Suècia llatinoamericana, amb una àmplia cobertura sanitària i educativa, gràcies a anys de reformisme social en l’època republicana, especialment durant la generació anterior a Fidel Castro. Un destí d’emigració voluntària per als catalans de l’època. Aquella Cuba de 1959 era relativament més pobra del que ho havia estat la Cuba de 1929, d’abans de la Gran Depressió, però seguia sent un país econòmicament vibrant i més ric que l’Espanya de l’època. Patia, això sí, de forta inestabilitat política. Els líders polítics accedien al govern per cops d’estat contra dictadors corruptes. Guanyaven les primeres eleccions democràticament. Després es volien perpetuar en el poder malgrat les limitacions constitucionals. Emparats en les seves polítiques populistes feien cops d’estat que esperaven que fossin populars. I ho eren durant uns anys fins que el tarannà dictatorial guanyava el tarannà populista. Batista havia estat un revolucionari d’esquerres, havia fet revolucions i havia guanyat eleccions abans d’esdevenir un simple dictador corrupte. I abans d’ell altres havien seguit la mateixa pauta. Fidel Castro va ser un més d’aquests i hauria acabat igual, però va tenir la sort de situar-se al bell mig de la Guerra Freda i de consolidar-se en el poder sota la protecció de la Unió Soviètica. Va ser despietat amb tots els seus enemics i amb tants dels seus antics amics. Va perseguir tots els opositors polítics. Va desestructurar el seu país. El va empobrir i ensorrar. Tot per mantenir-se en el poder. Qui de nosaltres que es consideri un demòcrata l’hauria volgut com a governant a casa nostra? Qui l’hauria aplaudit? A què treu cap mitificar-lo com s’està fent?

stats