I ara, què hem de fer?

El judici galvanitza l’opinió pública catalana però la percepció de divisió política és molt intensa

Què farem? Què hem de fer? Quantes vegades ens fem aquestes preguntes aquests últims dies i que difícils són de respondre! Sovint la resposta és un silenci, un encongiment d’espatlles, una evasiva, un “Ja ho veurem...” La desorientació té un gran perill quan ja hi ha eleccions convocades: la desmobilització. En termes electorals la desmobilització provoca abstencionisme. En general, l’abstencionisme és la conseqüència de no saber què fer, no saber per qui votar, o de la insatisfacció per la feina feta pels teus representants habituals. El resultat de les eleccions andaluses n’és un exemple claríssim. Els experts electorals saben que l’abstencionisme no es distribueix per igual entre tots els electors, com també passa amb el vot útil.

Tot i que el judici està galvanitzant l’opinió pública catalana, la percepció de divisió política és molt intensa. El camp sobiranista pot enfrontar-se a una fragmentació sorprenent de la seva oferta electoral. Poden aparèixer fins a quatre opcions independentistes, i opcions de vot útil versemblant com En Comú Podem. A més, el PSC acabarà sent vist per molts com una barrera davant la dreta més extrema –i, per tant, un altre vot útil–, quan queda clar que Pedro Sánchez i el PSOE no descarten cap opció, incloent-hi un pacte amb Ciutadans.

Inevitablement la fragmentació provocarà retracció electoral. També en provoca el conflicte de lideratges o la manca de lideratges. Els votants tenen la seva idea de què volen, i rarament confien en qui no estarà en condicions de negociar políticament amb el seu vot tal com desitgen.

Sembla que avui estem més a prop que mai de fracassar en tots els fronts sense que ningú, dins l’independentisme, no hi guanyi res

Des d’aquest punt de vista, la decisió dels dos grups parlamentaris independentistes de no votar els pressupostos de l’Estat i donar una excusa –encara que sigui de mal pagador– al president del govern espanyol per a la convocatòria d’eleccions anticipades continua desconcertant a molts. El vot negatiu als pressupostos és la victòria dels principis ignorant les conseqüències. Està bé en teoria, però pot ser catastròfic en la pràctica. ¿L’independentisme volia unes eleccions anticipades, ara? Costa de creure que algú les desitgés. Sembla clar que Pedro Sánchez les volia, i que per això va endurir la negociació amb el govern de la Generalitat. Però no és el mateix que Pedro Sánchez pugui atribuir la convocatòria anticipada d’eleccions a la negativa dels grups independentistes a aprovar els seus pressupostos, que haver-se d’inventar altres excuses. Com s’ha dit i repetit, aprovar els pressupostos tenia un encadenament d’efectes positius per a Catalunya. Menys dels que el PSOE deia, però clarament en tenia molts. Només calia veure que el no als pressupostos atacava directament Podem i el seu entorn polític, molt fragilitzat últimament, per entendre que l’independentisme perdia el principal aliat que té entre l’electorat espanyol i l’únic que estava en disposició de votar els pressupostos de la Generalitat. Facilitar les eleccions anticipades ajuda a ensorrar Podem i les seves confluències. Què hi guanya l'independentisme? No res. ¿No podia haver argumentat que votaven els pressupostos que defensava Podem perquè facilitaven un eixamplament de les complicitats (o de la base, com ara es diu)?

La incomprensió de grans decisions polítiques preses pels dirigents és un mal averany del que faran els seus electors. Molts esperen fermesa en els principis però intel·ligència en l’aprofitament d’oportunitats. Haurem passat les dues últimes legislatures amb capacitat política de bloqueig al Congrés de Diputats, i no sembla que la collita de resultats s’hagi concretat de cap manera. No és un bon pronòstic del que pot passar. ¿I si tornem a una situació en què l’independentisme pugui ser decisiu, com ja va passar amb les eleccions del desembre del 2015 i les del juny del 2016, però queda arraconat? ¿Que no es valora el risc d’un govern PSOE-Ciutadans o d’una gran coalició del PSOE amb el PP? ¿Pensem que a la Unió Europa no els agradaria aquesta solució? Fa un any estaven enamorats d’Albert Rivera. Ara ho estan de Pedro Sánchez. Si acaben junts, ho aplaudiran. Estarien en la centralitat política europea, com s’acabarà veient a les eleccions europees del mes de maig. El PSOE aspira a ocupar una àmplia centralitat. Podria ser que això també ho aconseguís el PSC. ¿L’independentisme haurà guanyat res en concret?

Atenent aquestes consideracions hem d’esperar i desitjar iniciatives que, per a les eleccions al Congrés de Diputats, evidenciïn lideratge, demostrin una estratègia i donin confiança. A les eleccions europees hem d’esperar i desitjar unitat, que és el mínim que s’ha d’exhibir davant de l’opinió pública europea. En canvi, sembla que avui estem més a prop que mai de fracassar en tots els fronts sense que ningú, dins l’independentisme, no hi guanyi res. ¿Ens ho podem permetre?

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF