23/01/2019

Irrellevància dels pressupostos

3 min

La possible aprovació dels pressupostos per al 2019 –estatals, catalans i barcelonins– és al centre de l’atenció política i ciutadana. És normal, atès que són la principal decisió que pren un govern com a responsable de l‘administració pública, i són la principal decisió d’un Parlament en relació a la vida diària dels ciutadans. Defineixen en què es gasten els ingressos públics –els impostos–. Atès que són el 40 per cent del PIB, la decisió és transcendental. Tanmateix, dimarts el Congrés de Diputats va aprovar –sense oposició– la convalidació del reial decret llei (RDL) de 28 de desembre que aprovava “la revalorització de les pensions públiques i altres mesures urgents en matèria social, laboral i d’ocupació”: 181 vots a favor, 1 en contra i 164 abstencions (PP i Cs). En la mateixa sessió es va convalidar el RDL de 21 de desembre d’increment retributiu dels empleats públics per a l’exercici 2019: 346 vots a favor i 1 vot en contra.

Aleshores, què queda per aprovar en els pressupostos general de l’Estat? Cada cop menys. Les pensions, els sous públics i altres despeses que hi estan directament vinculades són el gruix de la despesa que s'hi recull. Només és radicalment diferent en natura i molt significatiu en import el pagament d’interessos del deute. La mateixa obra pública és una fracció petita de la despesa de l’Estat. Per posar una comparació útil, per al 2019 poden ser un 9% de la despesa en pensions, però pot executar-se menys de la pressupostada, a diferència del que passa amb les pensions, que es pressuposta menys del que s’acaba gastant. Abans de seguir recordo que el finançament de totes les comunitats autònomes procedeix, essencialment, del model de finançament que els assigna el 50% de l’IRPF, el 50% de l’IVA i el 58% dels impostos especials. L’Estat recapta, però els ingressos són de les comunitats. Aquests ingressos i despeses ni tan sols apareixen als pressupostos, perquè no són de l’administració general de l’Estat. El govern central administra aquests ingressos: decideix quina bestreta donarà l’any següent a les comunitats i la resta se’ls liquida dos anys després.

Si el president del govern central volgués realment aprovar els pressupostos no aprovaria anticipadament per reial decret, fàcilment convalidable, les principals partides de despesa que afecten milions de ciutadans espanyols, concretament uns 9 milions de pensionistes i uns 3,5 milions d’empleats de totes les administracions públiques. Quina és la rellevància d’aprovar els pressupostos un cop s’han aprovat pensions i sous? Si s’aproven les partides a què ningú s’oposa ens trobem amb la paradoxa que ens saltem l’esperit i la lletra de la llei, apel·lant al criteri “d’extraordinària i urgent necessitat” (regulat a l’article 86 de la Constitució), però ningú no presentarà cap recurs perquè la mesura és molt popular, fins i tot entre els jutges. Un excel·lent exemple que el que importa no és el compliment de la llei sinó la voluntat política. Amb voluntat política, tota la legislació que obliga a passar qualsevol increment de despesa pública pels pressupostos esdevé irrellevant per prescindible.

El fenomen està causat per la precarietat de les majories parlamentàries i per la poca cultura de negociació i pacte, massa habitual en la política espanyola. El PP ja va descobrir el 2016 que podia donar les bones notícies sense haver d’esperar a aprovar pressupostos. El PSOE també ho ha descobert. Com procedirà en el futur l’ampliació de despesa? Vet aquí un interrogant que sí que és rellevant. Podem sospitar que la política espanyola se centrarà en utilitzar al màxim els decrets llei que no trobin objecció i abandonar tots els aspectes de la despesa que puguin ser complexos d’aprovar. Serà una manera de reorientar recursos cap a les pensions sense haver de reformar-les i, de passada, tranquil·litzar els empleats públics. La resta de despeses, reflex de les prioritats polítiques dels governs democràticament elegits, aniran perdent importància perquè fer uns pressupostos serà cada cop més difícil.

La política de despesa consensuada i no problemàtica buidarà també de competències pressupostàries les comunitats, començant per la Generalitat. L’Estat ja ho està fent des de fa uns anys. Fixa increments salarials que tothom ha de complir, o que provoquen una forta pressió sindical que en força el compliment, i gairebé no deixa espai per a altra despesa. La “regla de despesa” que fixa un percentatge màxim al creixement dels ingressos és només unes dècimes superior a l’increment salarial. Atès que gairebé tota la despesa de les comunitats és salarial, directament o indirectament, no queda marge per a despesa autònoma. Ens estan centralitzant també mitjançant aquest mecanisme. S’estan prenent decisions de la màxima transcendència col·lectiva sense posar-les en el context de tota la capacitat de despesa pública. Molt preocupant.

stats