Guerres comercials
Tot el món està xocat pel tombant que Donald Trump ha donat a les relacions internacionals, capgirant el sentit del que havien estat les prioritats estratègiques dels Estats Units durant generacions, ben bé des del final de la Segona Guerra Mundial. Les institucions multilaterals –Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT)– creades després de la Segona Guerra Mundial, ordenades entorn de les Nacions Unides, tenien la missió d’evitar col·lapses comercials, financers i de cooperació internacional en l’àmbit del món capitalista. A partir de la caiguda de la Unió Soviètica, l’altra gran potència comunista, la Xina, va apostar per aprofitar tant com fos possible el marc de relacions internacionals dominant, i va legitimar el plantejament de cooperació multilateral.
Trump ha posat en qüestió tot això. L’acció més visible de la nova era ha estat la guerra comercial amb la Xina, i l’anunci que els EUA farien les guerres comercials que calgués per millorar els seus beneficis procedents del comerç internacional, mesurats en llocs de treball als EUA. No hem d’oblidar que va ser Trump qui va suspendre la negociació del tractat de lliure comerç amb la Unió Europea (TTIP), molt criticat a Europa com una cessió excessiva a les grans empreses nord-americanes, però fulminat per Trump, que l’interpretava com una cessió inadmissible a les peticions europees.
És nou, aquest plantejament? Dissortadament, no. L’època del mercantilisme a Europa, des del segle XVI fins ben entrat el XIX, va estar dominada per la convicció que el comerç internacional era un joc de suma zero, i que allò que un país guanyava ho perdia un altre. Es tractava de guanyar i de no perdre, recorrent a aranzels molt proteccionistes; i si calia fer guerres per assegurar aquest resultat, es feien. Qui va saber utilitzar millor aquesta política va ser Anglaterra. Va desafiar així l’imperi hegemònic, que era l’espanyol. El Regne Unit només va esdevenir lliurecanvista quan va creure que hi sortiria guanyant amb aquest canvi. Aleshores els proteccionistes van esdevenir els que desafiaven l’hegemonia britànica. Van ser els Estats Units d’Amèrica i Alemanya. Després de la Segona Guerra Mundial les represàlies proteccionistes eren més difícils i les primeres economies emergents van acabar apostant per aprofitar la mundialització dels mercats amb polítiques decidides de foment de les exportacions. Ho van fer el Japó, Corea del Sud, Taiwan i, finalment, la Xina. Després vindrien la major part d’economies emergents.
L’èxit xinès ha estat tan gran que ha situat els Estats Units en la posició de potència comercialment perdedora i els ha portat a decidir-se a fer una aposta arriscada: actuar com a potència emergent que desafia la Xina quan els EUA encara són la potència hegemònica en el terreny econòmic i militar. La força tecnològica i militar els pot donar resultats a curt termini, però no està gens clar que siguin duradors.
Una de les sorpreses –un efecte col·lateral imprevist– és que les potències o els blocs comercials que no estaven disposats a anar més enllà dels compromisos de liberalització comercial inherents a la pertinença a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), espantats pel gir que pren la política comercial dels EUA, s’han obert a la possibilitat de firmar acords de lliure comerç amb altres blocs. El primer resultat ha estat l’acord de lliure comerç entre la UE i Mercosur (l'Argentina, el Brasil, el Paraguai i l'Uruguai), que es pot simplificar com l'obertura del mercat agrari europeu a canvi de l’obertura del mercat industrial de les grans economies de l’Amèrica del Sud. El Japó, molt hostil als tractats de lliure comerç, ara s’ha obert a negociar-ne un amb la Unió Europea. També el Vietnam, Singapur, Indonèsia, Austràlia i Nova Zelanda. Són països que tenen por de perdre l’entrada als EUA i estan disposats a fer sacrificis per ampliar el seu accés als rics mercats europeus. Cada un d’aquests tractats pot tenir conseqüències ara per ara imprevisibles, però que poden ser molt importants, com ha estat el cas de la taronja valenciana amb el tractat de la UE amb la República Sud-africana.
Ens haurem de fixar molt més en aquests canvis que han arribat per durar. Obren una era de turbulències en la qual ningú no sap qui pot guanyar i qui pot perdre. Per descomptat que els EUA, que l’han iniciada, volen guanyar, però han obert la capsa de Pandora i ningú no sap com acabarà. El més previsible seria que tothom hi perdés, però, qui hi perdrà més?, qui hi perdrà menys? El nerviosisme xinès i americà, visible aquests últims dies de fluctuacions en els tipus de canvi, ens alerta que el perill no para de créixer i que ens pot afectar a tots.
