03/04/2019

Gibraltar, el Brexit i Catalunya

3 min

Les negociacions i renegociacions del Brexit han permès al govern de l’Estat tornar a obrir la causa de l’espanyolitat de Gibraltar. L’objectiu immediat és qualificar Gibraltar de “colònia” i s’hi esforcen amb energia, com es pot veure en els moviments d’aquests últims dies. Per a Espanya, la inclusió de Gibraltar en la llista de les Nacions Unides de territoris considerats “colònies” va ser un èxit important. És la línia argumental que els fa perseverar en la reivindicació de recuperar-ne la sobirania.

Tanmateix, l’obsessió espanyola per Gibraltar té uns quants límits molt difícils de superar. El primer, i ben conegut, és que la població de Gibraltar s’ha pronunciat democràticament diverses vegades, i amb gran consens, per seguir formant part del Regne Unit. En el seu exercici del dret a l’autodeterminació, han triat no ser ciutadans del Regne d’Espanya sinó del Regne Unit. Això casa poc amb el qualificatiu de “colònia”.

El segon límit és el Marroc. L’actual casa governant del Marroc –els reis Mohamed V i Hassan II, abans, i el rei Mohamed VI, ara– recorda de tant en tant que, si Espanya recuperés Gibraltar, el Marroc recuperaria immediatament Ceuta i Melilla, que són casos històrics comparables. Per apagar un incendi se’n crearien dos més.

El tercer límit són els catalans. Els historiadors catalans –fins i tot en aquestes mateixes pàgines– han recordat que la cessió a perpetuïtat, per part del rei Felip V, de Gibraltar a la Gran Bretanya era la contrapartida de la retirada del suport britànic als catalans en la seva lluita per no perdre els seus privilegis (drets i constitucions). El “cas dels catalans” va ser famós a la Gran Bretanya. Va generar molt debat públic a primers del segle XVIII, amb els 'whigs' partidaris de mantenir el suport als catalans, mentre que els 'tories' preferien escurçar la guerra encara que fos renunciant a alguns principis. Quan van governar aquests últims, van abandonar a la seva sort els catalans que resistien a les tropes lleials a Felip V. Cal recordar que Catalunya havia pactat a Gènova, l’any 1705, un tractat amb Anglaterra (encara no unida amb Escòcia) que afermava el compromís català amb els estats que donaven suport a l’arxiduc Carles d’Àustria, i el compromís d’Anglaterra en suport de Catalunya davant de les tropes borbòniques –franceses o castellanes– o mercenàries en suport seu.

El quart límit és més subtil. Es tracta del mateix nacionalisme espanyol, que s’ha desenvolupat, en els moments de més fervor, entorn d’uns pocs elements mobilitzadors: Gibraltar i Catalunya. La utilitat política de la permanent reivindicació de l’espanyolitat de Gibraltar topa amb els altres límits que acabo de mencionar. És útil com a element mobilitzador –més ben dit, desviador d’altres possibles mobilitzacions– però perillós si se solucionés perquè suscitaria problemes molt més greus. La mobilització anticatalana sempre ha estat més sostinguda i més efectiva perquè l’espanyolitat de Catalunya sí que importa de debò.

El cinquè límit és el mateix Tractat d’Utrecht (1713), en què Felip V cedia a perpetuïtat Gibraltar a la Gran Bretanya (article X) i feia que els catalans perdessin els seus privilegis i constitucions (article XIII). Els diferents articles deixen ben clar davant la història que el que es va pactar van ser contrapartides vinculades entre si. Ara fa una mica més de mig segle, l’any 1967, en una de les diverses campanyes del règim del general Franco per reclamar l’espanyolitat de Gibraltar, que obligava a demanar l’anul·lació de l’article X del Tractat d’Utrecht, el tema va arribar a les Nacions Unides. Ens consta la resposta de Lord Caradon, l’ambaixador britànic davant del plenari de les Nacions Unides: “Gibraltar és el preu d’una traïció [...] i Anglaterra tornarà Gibraltar a Espanya el dia que Espanya torni a Catalunya les llibertats que li va prendre”. En efecte, Gibraltar, Menorca (article XI del Tractat d’Utrecht) i el permís per fer comerç d'esclaus amb les colònies espanyoles a Amèrica (article XII) són la contrapartida de l’article XIII que redueix Catalunya a província espanyola. Canviar el Tractat d’Utrecht obligaria a canviar els articles connectats amb la renúncia de Felip V a Gibraltar.

El 1967, com ara, el conflicte es plantejava, a les Nacions Unides, entre la invocació espanyola al dret a la integritat territorial i el dret dels ciutadans de Gibraltar a decidir sobre el seu futur, tal com havien fet en un referèndum el 10 de setembre de 1967. Sona familiar, oi?

stats