L’Estat i el poble
Catedràtic de la UPFEn els infinits debats sobre la relació entre Catalunya i Espanya hi ha hagut sempre molta cura, des del costat català, de no parlar d’Espanya sinó de l’estat espanyol. Això irrita els espanyols perquè sembla una negació d’Espanya. Vist des de Catalunya és la voluntat de no barrejar el poble espanyol amb l’estat espanyol. Espanya seria totes dues coses juntes. L’estat espanyol és només l’estructura de poder, no el poble.
En els darrers temps, aquesta distinció es fa cada cop més difícil de sostenir. Totes les enquestes d’opinió no paren de mostrar que els polítics de partits d’abast estatal no poden moure’s de posicions entre crítiques i directament hostils a Catalunya. Si moderessin la seva posició, perdrien vots. Sembla que sigui el poble espanyol –o sigui, els votants– els qui empenyen els seus líders polítics a posicions més confrontacionals amb Catalunya. Hem de fer-nos plenament el càrrec que el conflicte amb l’Estat és també i sobretot un conflicte amb el poble. No amb tot, afortunadament, però sí amb la majoria. Suficient majoria perquè tots els partits temin perdre vots si violenten aquest estat d’opinió. Afecta molt l’electorat socialista i, fins i tot, l’electorat de Podem.
Aquesta realitat obre unes perspectives sovint menystingudes. Si hi ha distància entre bases electorals espanyoles i dirigents polítics espanyols, quin impacte podria tenir en el cas d’un referèndum pactat? Imaginem per un moment el pacte més moderat de tots, a ulls espanyols. Un pacte que per a molts independentistes és completament inadmissible, però que per a d’altres pot ser una sortida política digna per a les dues parts. Consistiria a votar sobre la independència de Catalunya, però a tot Espanya. Això obligaria, per la mateixa naturalesa provincial de l’administració electoral, a calcular el resultat de Catalunya. Són molts els que especulen que tot i que la independència perdria a Espanya, guanyaria a Catalunya (fins i tot amb un marge apreciable), i aquest resultat milloraria la legitimitat i la força negociadora dels partidaris de la independència. A Madrid aquesta hipòtesi deu agradar poc.
I si el resultat surt diferent? Què votaran tots aquests ciutadans espanyols que creuen les barbaritats sobre Catalunya que els diuen dia sí i dia també? ¿Tot aquest adoctrinament massiu que fan els mitjans de comunicació espanyols propicia un vot favorable a mantenir el vincle espanyol amb Catalunya? No m’ho sembla pas. Els dirigents polítics espanyols voldrien, esclar, un sí massiu al manteniment de Catalunya dins d’Espanya. Però ¿serà això el que votaran els seus electors radicalitzats? ¿No passarà que el sentiment congriat tots aquests anys generarà una voluntat de rebuig o un sentiment d’enuig que porti a l’abstenció?
Recordem tot el discurs del govern espanyol i dels mitjans sobre el suport que dona l’Estat –tot Espanya– a la Generalitat de Catalunya. En alguns moments l'exvicepresidenta Sáenz de Santamaría va haver de recordar que els diners del FLA no els donaven sinó que els prestaven! Recordem el rebuig que genera a Espanya l’argument del dèficit fiscal i com recorden sempre que el principal aportador és la Comunitat de Madrid, que és “generosa”, no com Catalunya. I l’animadversió que suscita l’“Espanya ens roba”. Recordem les crítiques a la voracitat catalana, sempre demanant inversions quan Catalunya ja gaudeix de més inversions que les altres comunitats (que si som l'única amb estació d’AVE a les quatre capitals de províncies o que si ja tenim un aeroport ampliat i renovat).
Per descomptat, el text exacte de la pregunta podria tenir una gran importància, atès que petites diferències de redacció podrien tenir conseqüències electorals enormes. En qualsevol cas, la perspectiva d’una separació entre Catalunya i Espanya generaria un abisme d’emocions entre l'electorat espanyol i els polítics espanyols. Com podrien els dirigents polítics espanyols demanar el 'sí' a mantenir el vincle amb Catalunya després d’haver presentat els catalans com a mesquins i deslleials (i utilitzo eufemismes)? ¿I si el resultat a Espanya fos tebi respecte a la independència de Catalunya? ¿I si domina el sentiment de saturació, d’enuig, de desinterès? Una baixa participació a Espanya legitimaria el dret a decidir exclusivament per part dels catalans.
És una paradoxa interessant que la por a la reacció popular antiindependentista podria estar paralitzant tota voluntat de gesticulació amable per part de l'Estat. La roda infernal que molts mitjans i partits van posar en marxa ja no la pot aturar ningú. Podria ser que el vot separatista o abstencionista estigui multiplicant-se a Espanya sense que ens n’adonem prou.
Acabo amb una reflexió final, que vol ser realista: si la situació és aproximadament com la descric, ningú no s’atrevirà a convocar un referèndum a Espanya sobre Catalunya perquè pot donar resultats sorprenents, completament fora del control de qui el convoqui.
