La sobirania lingüística i els seus límits
La política lingüística del PP a les Illes Balears i a Aragó ha estat àmpliament blasmada des de les pàgines d'aquest diari. Els comentaristes han fet servir fins i tot una paraula tan controvertible en termes comparatius com genocidi . Però aquesta política planteja dues qüestions d'interès politològic que potser no s'han debatut prou. La primera és sobre la legitimitat democràtica d'una política de no normalització lingüística. La segona és sobre els límits de l'autogovern en matèria lingüística a Espanya.
Pel que fa a la primera, a Catalunya vivim en la creença que totes les llengües minoritàries s'han de normalitzar, com si hi hagués una mena d'imperatiu categòric que fes inconcebible qualsevol altra política lingüística. El perill d'aquesta creença és que no sempre té en compte el punt de vista de les persones que parlen aquestes llengües. Quan l'Estatut de Catalunya era al Constitucional, una línia argumental per a defensar-lo consistia a dir que s'havia tramitat respectant el procediment establert i que havia estat avalat pel vot popular en un referèndum. Ara es podria dir una cosa semblant de les noves iniciatives lingüístiques dels governs balear i aragonès. Tant a les Balears com a Aragó el PP va exposar les seves intencions durant la campanya electoral, els electors les van poden contrastar amb les de les formacions rivals i, finalment, hi van donar el seu vistiplau.
El programa de José Ramón Bauzá per a les eleccions del 22 de maig de 2011 diu exactament el que després ha fet el seu govern: en matèria d'educació diu que " implantaremos un modelo lingüístico que permita a los padres elegir, entre las lenguas oficiales de nuestra Comunidad Autónoma, la primera de las lenguas vehiculares para la educación de los hijos ". I el mateix pel que fa al requisit lingüístic dels funcionaris: " Salvo en muy concretos ámbitos, el catalán no será un requisito. Se valorará como mérito para la provisión de puestos de trabajo ". 194.680 persones van votar aquest programa, més de les que van votar tots els altres partits parlamentaris junts.
En aquelles eleccions de 2011 el PP aragonès no va ser menys explícit: " Derogaremos la ley de lenguas, comenzando al mismo tiempo una política activa para la preservación y divulgación de nuestras modalidades ligüísticas [sic]". A Fraga, el municipi més important de la Franja, el PP es va imposar amb comoditat, i també en tres dels quatre municipis de més de 2.000 habitants. Les mocions contra la nova llei de llengües tindran poc efecte: tots els municipis rebels sumats, començant per Areny de Noguera (359 habitants), tenen menys població que Fraga (14.426).
Així com els catalans trobàvem que no s'havia de qüestionar un Estatut aprovat en referèndum, des d'un punt de vista democràtic es fa desavinent impugnar unes opcions lingüístiques que han estat avalades pels electorats respectius.
La segona qüestió és més senzilla. En matèria de llengües, ¿el govern d'una comunitat autònoma d'Espanya pot fer el que vulgui? La resposta és no. Un govern autonòmic no pot contrariar la Constitució desvirtuant l'oficialitat d'una llengua oficial. Tampoc no pot contravenir els compromisos adquirits per Espanya amb la ratificació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. En el cas de les Balears, s'ha fet un pas que afecta totes dues normes superiors. Si el català deixa de ser un requisit, a la llarga es posarà en perill la possibilitat de relacionar-s'hi amb l'administració, i això és contrari tant a l'oficialitat com als principis de la Carta. En el cas d'Aragó, tradicionalment s'ha suposat que aquesta comunitat no estava constitucionalment obligada a establir l'oficialitat del català i l'aragonès, però és evident que la nova llei del PP està per sota de les previsions de la Carta. Perquè aquí el problema no està en l'expressió " la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma " (només cal llegir "d'Aragó" on diu "aragonesa"), sinó en el contingut de la llei.
Resumint: encara que la majoria dels votants balears i de la Franja oriental d'Aragó hagin avalat normes restrictives amb el català, si aquestes normes contravenen principis superiors han de ser qüestionades no pels polítics o militants d'una comunitat autònoma veïna sinó per les autoritats estatals o, en un extrem, pel Consell d'Europa com a òrgan supervisor de la Carta. Paradoxalment, ens trobem en un moment històric en el qual el Consell d'Europa, en la seva llunyania, ens inspira més confiança que les autoritats del nostre -de moment- estat.
