03/12/2017

De la presó a la victòria

3 min
De la presó a la victòria

Éamon de Valera va ser un dels comandants de l’Aixecament de Pasqua de 1916 a Dublín. Un cop sufocat l’Aixecament per l’exèrcit britànic, De Valera va ser condemnat a mort, i només la seva condició de ciutadà nord-americà el va salvar d’acompanyar els altres líders de la rebel·lió davant l’escamot d’afusellament. La pena capital va ser commutada per una cadena perpètua que De Valera no va complir, atès que l’any 1917 va ser amnistiat pels mateixos britànics que l’havien empresonat.

El fet de ser l’únic comandant supervivent i haver passat per les presons britàniques va conferir a De Valera un prestigi que el va catapultar a la presidència del Sinn Féin el mateix any 1917. I l’any 1918 De Valera va portar el Sinn Féin a una victòria històrica a les eleccions generals britàniques: de 7 diputats que tenia el Sinn Féin va passar a tenir-ne 73 (d’un total de 105), un veritable landslide fonamentat en el 47 per cent del vot popular al conjunt de l’illa d’Irlanda i del 65 per cent al territori del que molt pocs anys després havia d’esdevenir l’Estat Lliure Irlandès. Els diputats electes del Sinn Féin van decidir no ocupar els seus escons al Parlament de Westminster i en canvi van erigir un Parlament sobirà irlandès a Dublín (Dáil Éireann), que va elegir De Valera com a cap de govern ( priomh-aire ) i més tard com a president de l’autoproclamada República d’Irlanda. Temps a venir, De Valera va esdevenir primer ministre ( taoiseach ) i finalment president de la Irlanda definitivament independent.

Una part dels impulsors de la declaració d’independència implícitament aprovada pel Parlament de Catalunya el dia 27 d’octubre hauran passat per presons espanyoles abans de la cita electoral del 21 de desembre. I una altra part haurà esquivat la presó a canvi d’un exili sui generis a Bèlgica. Amb tota la raó del món, els partits independentistes explotaran aquesta circumstància amb el propòsit d’eixamplar la seva base electoral. Quines possibilitats hi ha que aquest pas per la presó o per l’exili catapulti els líders independentistes i els retorni la més alta magistratura del país? Una de les incògnites del 21 de desembre és si els electors votaran segons el patró de les eleccions autonòmiques catalanes o ho faran segons el patró de les eleccions legislatives espanyoles. Si els electors voten en clau autonòmica, és poc probable que hi hagi un landslide semblant al del Sinn Féin de 1918 amb el 65 per cent del vot popular. Però fins i tot hi ha dubtes que el vot independentista pugui superar el llistó del 50 per cent dels vots que ha fixat el president Puigdemont. Fins ara cap enquesta preelectoral ha detectat una majoria d’aquesta magnitud, i al darrer baròmetre del CEO l’opció pel sí en un referèndum tampoc supera aquest llindar. (Cal dir que quan la independència es posa al costat d’altres formes de relació entre Catalunya i Espanya la suma de les opcions “una comunitat autònoma d’Espanya” i “un estat dins una Espanya federal” segueix superant l’opció “un estat independent”.) Una majoria absoluta sustentada en menys del 50 per cent dels vots -per efecte d’un sistema electoral no del tot proporcional- és un escenari més probable que el landslide sinnfeiner de 1918.

¿I si l’elector votés en clau de legislativa espanyola? En aquest cas, les coses podrien arribar a ser força diferents. Després que els partits independentistes assolissin la majoria absoluta d’escons i el 47,8 per cent dels vots el 27-S de 2015, més d’un estrateg independentista va presentar les eleccions legislatives espanyoles del 20-D com un nou plebiscit. Sense anar gaire més lluny, el 16 de desembre de 2015 l’estimat Ferran Sáez escrivia en aquest mateix diari un article intitulat “Segon plebiscit”, en què deia que per als qui encara creien en la viabilitat del Procés era important que l’independentisme tragués un resultat “igual o superior” al del 27-S. La crua realitat és que el resultat no va ser superior ni igual: el 20-D els partits independentistes van veure com el seu percentatge de vot es reduïa a un 31 per cent i només obtenien 17 dels 47 escons en joc. I en el diguem-ne tercer plebiscit, del 26 de juny de 2016, els resultats van ser gairebé clavats: 32 per cent dels vots i un altre cop 17 dels 47 escons.

Conclusió: en aquests temps d’autocrítica que corren, a part de renunciar a la precipitació i a la unilateralitat, que tan mala fi han tingut, l’independentisme hauria de tenir el seny de no presentar les eleccions del 21-D com un plebiscit que té molts números de perdre.

stats