Els plebiscits centenaris

En un article anterior sobre les declaracions unilaterals d’independència esdevingudes a Europa ara fa un segle, vam defensar la tesi que l’èxit o el fracàs d’aquestes declaracions s’explica sobretot pel context internacional. Sense la Gran Guerra i l’esfondrament dels imperis Alemany, Austrohongarès i Rus és improbable que les DUI reeixides haguessin reeixit, i les DUI que no van reeixir van naufragar essencialment per la falta de suport de les potències aliades. Un lector amatent ens va recordar que després de la Gran Guerra determinats territoris van tenir l’oportunitat de decidir per mitjà d’un plebiscit a quin estat volien pertànyer. Avui ens agradaria defensar la tesi que la celebració -o no- de plebiscits també respon més a les circumstàncies del context internacional que no pas a la voluntat dels votants potencials en cada situació.

Una primera observació que cal fer és que sense la derrota dels imperis centrals a la Primera Guerra Mundial no hi hauria hagut cap plebiscit: tots els plebiscits que es van celebrar es van celebrar perquè el Tractat de Versalles així ho va disposar, d’acord amb la voluntat de les quatre potències (el Regne Unit, França, Itàlia i els Estats Units) -i sempre en els estats perdedors.

Pel que fa a Alemanya, es van celebrar plebiscits a Schleswig (1920), a Prússia Oriental (1920), a l’Alta Silèsia (1921) i al Sarre (1935). El cas de Schleswig és una mica especial, perquè ja s’havia previst un plebiscit -que mai es va celebrar- en el tractat de pau signat després de la guerra austro-prussiana de 1866, que és quan Prússia es va emparar del ducat de Schleswig. Sigui com sigui, va passar el que era previsible: la zona septentrional, de majoria danesa, va optar per Dinamarca, i la zona meridional, de majoria alemanya, va optar per Alemanya. En realitat, doncs, tot el que es va fer va ser tornar a l’ statu quo anterior a la conquesta prussiana. El cas més complicat de tots va ser el de l’Alta Silèsia, una regió on les poblacions polonesa i alemanya no estaven tan delimitades com a Schleswig. Segurament contra el que esperaven o desitjaven els aliats, el 60% dels votants -entre els quals hi havia molts polonesos- van optar per romandre a Alemanya. Les potències, al seu torn, van optar per no aplicar íntegrament el resultat. Obviant la voluntat expressada a les urnes, van adjudicar a Polònia un terç del territori de l’Alta Silèsia i quatre cinquenes parts de les instal·lacions industrials (es tractava d’enfortir Polònia en detriment d’Alemanya).

En el cas de l’Imperi Austrohongarès, les potències van organitzar un plebiscit a Caríntia, en el qual es podia optar per Àustria o per Iugoslàvia. Aquesta vegada les potències van respectar el resultat, favorable a la permanència a Àustria (la rural Caríntia no tenia res a veure amb la industrial Silèsia). Les potències també van acordar l’annexió de la província hongaresa d’Őrvidék (Burgenland) a Àustria. Arran de les protestes hongareses, les potències van accedir a celebrar un plebiscit limitat a la ciutat de Sopron (Ödenburg) -al capdavall, era un afer intern entre les dues parts d’un imperi derrotat- que va permetre la reincorporació d’aquesta localitat a Hongria.

Potser més interessants que els plebiscits que es van acomplir són els que no van tenir mai lloc. Ningú va preguntar als alsacians si volien romandre a Alemanya o tornar a França, per exemple. Tampoc es va demanar als transsilvans si es volien quedar a Hongria o preferien incorporar-se a Romania. Danzig (actual Gdańsk) va ser convertida en “ciutat lliure” sense que es preguntés als seus habitants, majoritàriament alemanys, si preferien continuar formant part d’Alemanya. El territori de Memel, a la franja més septentrional de Prússia Oriental, va ser posat sota administració francesa sense que es preveiés mai sotmetre a votació si la regió havia de seguir sent alemanya o havia de passar al jove estat de Lituània. (Al final Lituània va envair el territori i la Societat de Nacions va acceptar el fait accompli, que al capdavall només perjudicava el principal derrotat de la Gran Guerra.) La regió de Malmedy -de majoria germanòfona- va ser annexionada a Bèlgica sense consultar-ho a la població.

No cal posar més exemples per extreure la lliçó que ofereixen els plebiscits -o els no plebiscits- de fa un segle. Quan hi ha en joc la possible rectificació de les fronteres existents, el suport de les potències és clau per entendre per què uns plebiscits se celebren i altres no, i fins i tot com se n’apliquen els resultats.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF