Un país sense llei?

Com s’ha dit a bastament, Catalunya és l’única de les 17 comunitats espanyoles que encara no té llei electoral, i elecció rere elecció tot l’arc parlamentari català -del PP a la CUP- serva obediència a la legislació electoral espanyola. El 9 de novembre passat el Parlament va acceptar seguir tramitant la proposició de llei electoral presentada per Catalunya Sí que es Pot, però la realitat és que en aquesta legislatura Catalunya no deixarà de ser l’única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia.

Que Catalunya no tindrà llei electoral aviat no és una predicció periodística: és el que va venir a dir el portaveu de Junts pel Sí, Roger Torrent, al debat de totalitat sobre la proposició de CSQP. Per a Junts pel Sí, elaborar una llei electoral autonòmica ja no té sentit: la llei electoral que necessitem és “la de la República Catalana”. No cal dir que aquest argument es podria extrapolar a qualsevol llei: a part de les lleis de desconnexió, el Parlament no hauria d’aprovar-ne cap més, a l’espera de la imminent independència. Com que el Parlament sí que té previst aprovar noves lleis “autonòmiques”, a aquest primer argument se li veu una mica el llautó.

L’altra raó per descartar la proposició de llei de CSQP és un clàssic que s’acosta més als veritables motius de Junts pel Sí. Aquest grup s’oposa a qualsevol canvi de règim electoral que alteri la representació territorial. La proposició de llei de CSQP inclou un sistema electoral que pretén posar fi a la sobrerepresentació de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona respecte a la de Barcelona. Més concretament, proposa una adaptació del sistema electoral holandès. La regla bàsica del sistema és fàcil: per calcular quants diputats corresponen a cada partit, es divideix el total de vots pel nombre de diputats del Parlament (així s’obté l’anomenada “quota electoral”), es divideix el nombre de vots de cada candidatura per la quota electoral i la xifra resultant determina el nombre de diputats obtinguts per cada partit. Deixant de banda el problema de les restes, l’efecte d’aquest sistema és una proporcionalitat més elevada: el percentatge de diputats obtinguts s’acosta al percentatge de vots obtinguts molt més que en els sistemes de representació proporcional rivals.

Torrent va descartar qualsevol possibilitat de treballar amb la fórmula holandesa amb l’argument que destruiria la representació territorial. Cal dir que amb aquest pronunciament Junts pel Sí va demostrar una certa ignorància de com funciona realment el sistema holandès. Holanda és un país tan demogràficament desequilibrat com Catalunya (dos terços de la població s’amunteguen en quatre de les 12 províncies del país), el sistema electoral no preveu la representació territorial i, tanmateix, els Parlaments holandesos presenten una representació territorial prou equilibrada. Hi ha un antic estudi de dos professors de la Universitat de Califòrnia (Irvine) que ofereix dades espectaculars en aquest sentit. A les eleccions de 2003 no solament no va quedar cap província sense representació al Parlament sinó que moltes províncies van assolir una representació gairebé coincident amb el seu percentatge de població (un exemple: a la província més petita, Flevoland, que tenia el 2 per cent de la població, li va tocar el 2 per cent de diputats). Segons aquests experts, el que garanteix la representació territorial és el comportament dels partits (per exemple a l’hora de confeccionar les llistes). Passa una mica com amb la representació de les dones: hi ha països que tenen Parlaments bastant paritaris sense haver hagut d’introduir quotes en la seva legislació electoral.

Si no és la proximitat de la independència ni la qüestió de la representació territorial, ¿quin és el veritable motiu de Junts pel Sí? N’hi ha prou amb uns càlculs senzills. Amb el famós 48 per cent dels vots, a les eleccions del 27-S la suma de Junts pel Sí i la CUP es va endur el 53 per cent dels escons, és a dir, 72 diputats que suposen la majoria absoluta. Aplicant el sistema holandès, el bloc independentista s’hauria endut poc més del 48 per cent dels escons, equivalent a 65 diputats, per sota, doncs, de la majoria absoluta. El que està en joc, per tant, no és realment la representació territorial, sinó el poder ras i curt. A l’hora de determinar el suport que té la independència, si volem que el vot dels ciutadans valgui el mateix per tot el territori, sembla que caldrà fiar-ho tot a una hipòtesi tan incerta com el referèndum homologat internacionalment.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF