La via de la mediació

En un procés secessionista la mediació no es pot confondre amb el lobisme pro secessió

El dia 7 de novembre passat, en una solemne al·locució parlamentària per valorar la petició de penes en el judici de l'1-O, el president Quim Torra va anunciar que retirava qualsevol suport al govern de Pedro Sánchez i va dir que era l'hora de començar a preparar "el camí de la mediació". Un cop descartada 'de facto' la unilateralitat, la conclusió de Torra és que la mediació és l'única via per trobar una solució política al problema polític existent, i la seva creença és que aquesta 'solució política' no pot ser altra que l'exercici del dret d'autodeterminació en un referèndum legal i pactat. Ateses les grans expectatives que es posen en la mediació, potser és bo que donem un cop d'ull a com han anat fins ara processos de mediació reals en casos mínimament comparables.

Un dels processos de mediació més antics d'Europa és el que afecta l'autoproclamada República Moldava de Transnístria, el territori de la riba esquerra del riu Dnièster que es va separar unilateralment de la República de Moldàvia l'any 1990. La vegada que es va estar més a prop d'un acord va ser l'any 2003, quan va semblar que l'anomenat Memoràndum Kozak podia ser aprovat per les dues parts. Aquest memoràndum preveia la conversió de Moldàvia en un estat federal asimètric amb una Transnístria dotada d'un autogovern especial. Després que naufragués aquell acord, les negociacions es van reprendre anys després sota el format 5 + 2 (Ucraïna, Rússia, l'OSCE, els Estats Units i la Unió Europea d'una banda i Moldàvia i l'autoproclamada República de Transnístria de l'altra), sense que hi hagi hagut progressos significatius cap a una resolució definitiva del conflicte. Una primera constatació és que l'objectiu de la mediació no ha estat mai donar la raó a una de les parts. Més concretament, la mediació no persegueix la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Transnístria que tingui la legitimitat que no van tenir els dos referèndums celebrats l'any 1991 i l'any 2006. Cada any, quan fa balanç de l'estat de les negociacions en curs, l'OSCE sempre reitera la seva ferma resolució per atènyer un acord "basat en la sobirania i la integritat territorial de la República de Moldàvia dins de les seves fronteres internacionalment reconegudes amb un estatus especial per a Transnístria que garanteixi plenament els drets socials, econòmics, polítics i humans de la seva població".

L'objectiu de la mediació no ha estat mai donar la raó a una de les parts

Així com la mediació a Transnístria és la més antiga d'Europa, la més recent és la que afecta les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk, a l'est d'Ucraïna. En aquest cas, la mediació va cristal·litzar l'any 2015 a Minsk (Bielorússia), on els governs de Rússia, Ucraïna, França i Alemanya es van asseure amb els líders de les dues repúbliques i van atènyer un acord que pretenia proporcionar una solució política al conflicte obert entre aquestes repúbliques i l'estat ucraïnès. Aquesta solució política no consistia a validar el referèndum il·legal que es va celebrar a la República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk l'11 de maig del 2014, ni a preveure un nou referèndum d'autodeterminació legal i pactat, sinó que girava entorn d'una reforma constitucional a Ucraïna que tingués la descentralització com a element clau, "tenint en compte les peculiaritats de Donetsk i Lugansk, d'acord amb els seus representants".

A part de mostrar-nos el tipus d'acords que es persegueixen en una mediació, aquests dos casos també il·lustren com és de difícil que la mediació reïxi. En el cas de Transnístria ja parlem de dècades sense que s'hagi arribat a una solució. En el cas de Donetsk i Lugansk els acords de Minsk II van camí del quart aniversari sense que s'albiri cap sortida a curt o mitjà termini. Els especialistes parlen de Transnístria com un cas prototípic de 'conflicte congelat' i si les coses no canvien aviat hauran de fer el mateix a propòsit de les repúbliques de Donetsk i Lugansk.

Després d'haver-ho fiat tot a la unilateralitat, ara no estaria bé fiar-ho tot a una mediació que no es produirà o que, si es produeix, és difícil que porti a un referèndum

Naturalment, que la mediació hagi fracassat en aquests contextos no vol dir que hagi de fracassar en qualsevol altra situació. Però continua essent cert que en un procés secessionista la mediació no es pot confondre amb el lobisme pro secessió –que és una mica el que Torra té al cap–. En el cas improbable que Pedro Sánchez acceptés la mediació (sense acord previ de les parts en conflicte no hi ha mediació), no és gens evident que el resultat de la mediació fos un referèndum d'autodeterminació legal i pactat. Imaginem, per exemple, que Angela Merkel decidís implicar-se en aquesta mediació de la mateixa manera que ho va fer a Minsk. Quines probabilitats hi ha que Merkel proposés a Catalunya una cosa que està prohibida al seu país? Aquí ens agrada recordar que el Tribunal de Schleswig-Holstein va descartar amb contundència que els fets imputats a Carles Puigdemont poguessin ser qualificats de "rebel·lió". Però també hauríem de recordar que l'any 2016 el Tribunal Constitucional alemany va sentenciar amb no menys contundència que a la RFA, "com a estat nacional basat en el poder constituent del poble alemany", la Constitució no empara les aspiracions secessionistes dels lands. En altres paraules, després d'haver-ho fiat tot a la unilateralitat, ara no estaria bé fiar-ho tot a una mediació que no es produirà o que, si es produeix, és difícil que porti a un referèndum d'autodeterminació com a 'solució política' del conflicte català. Més que preparar el camí de la mediació, potser el que caldria fer és tornar a la senda de la política.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF