Sobirania limitada

Ara fa un any la revolució de l’Euromaidan va aconseguir derrocar el president Ianukóvitx i situar Ucraïna en un camí de convergència amb la Unió Europea i d’esperança en un futur millor. El que no podien preveure els nacionalistes ucraïnesos que van prendre el poder és tot el que va passar després: ni l’annexió incruenta de Crimea a la Federació Russa ni l’esclat d’una guerra amb tots els ets i uts a les regions de Donetsk i Lugansk (davant, en tots dos casos, de la passivitat europea). Ara, l’acord de pau signat recentment a Minsk, que en el pla militar encara s’ha de veure si acaba de quallar, en el pla polític ha vingut a contrariar tots els qui creuen, dins i fora d’Ucraïna, que la sobirania d’Ucraïna pertany al poble ucraïnès i s’encarna en el seu Parlament nacional.

L’any 1996 el Parlament ucraïnès va aprovar una Constitució que defineix Ucraïna com un “estat unitari”. El punt 11 de l’acord de Minsk II, en canvi, preveu que abans de finals d’any hi hagi una reforma constitucional l’element clau de la qual serà la descentralització, tenint en compte les particularitats de “certes àrees” de Donetsk i Lugansk i d’acord amb els representants d’aquestes àrees. Vet aquí, doncs, que si Minsk II va endavant, el govern unitarista de Kíev haurà de negociar amb els separatistes prorussos de Donetsk i Lugansk una reforma constitucional que els revolucionaris de l’Euromaidan mai no havien previst.

Els nacionalistes de tot el món creuen que les Constitucions se les fa un mateix, però l’evidència empírica ens mostra uns quants casos en què les Constitucions (o les reformes constitucionals) les impulsa, les dirigeix o directament les redacta algú altre. En aquest sentit, el que preveu l’acord de Minsk II no és sinó un exemple més del que podríem anomenar Constitució o reforma constitucional induïda (CORCI). Precisament aquest any 2015 commemorarem el 20è aniversari d’una de les CORCI més importants de la història constitucional europea.

Els dies 29 de febrer i 1 de març de 1992 els ciutadans de Bòsnia i Hercegovina (BiH) van acudir a les urnes per respondre si estaven a favor o no d’una BiH “sobirana i independent”. Amb una participació relativament baixa del 63 per cent del cens (a causa del boicot serbi), el 99,7 per cent dels votants van respondre afirmativament a la pregunta. El dia 3 de març BiH va proclamar la seva independència i el 6 d’abril els dotze ministres d’Afers Estrangers de la Comunitat Europea (incloent-hi l’espanyol) van reconèixer el nou estat. El que no s’imaginaven els gairebé 2 milions de persones que van votar afirmativament en el referèndum és que BiH acabaria essent molt “independent” però no gaire “sobirana”. La prova és que la Constitució de BiH de 1995 no la van redactar els representants del poble bosnià elegits en unes eleccions i reunits al Parlament bosnià a Sarajevo sinó uns ignots experts nord-americans tancats en una recòndita base militar aèria de l’estat d’Ohio. Sí: malgrat les esmenes de què ha estat objecte des d’aleshores, la Constitució de Bòsnia i Hercegovina en vigor segueix essent literalment l’Annex 4 de l’Acord Marc General per a la Pau a Bòsnia i Hercegovina signat solemnement a París el 14 de desembre de 1995.

Si els Acords de Dayton cauen massa lluny, un cas més recent de CORCI el tenim a la República de Kosovo. És veritat que en aquest cas l’any 2008 hi va haver una tramitació i una aprovació parlamentària de la Constitució, però també és veritat que el text aprovat no és altra cosa que una adaptació de l’anomenat pla Ahtisaari de 2007, que preveia per a Kosovo una independència de facto sota la supervisió de la Unió Europea. Només un detall lingüístic: al nucli dur del nacionalisme kosovar mai no se li hauria acudit de mantenir l’oficialitat del serbi a la nova República de Kosovo (“per a això no cal la independència”, haurien dit); en canvi, l’article 5 de la Constitució de Kosovo reprodueix fidelment el Pla Ahtisaari quan estatueix que els idiomes oficials de la República són l’albanès i el serbi (sense especificar si el primer és el propi o nacional).

¿Es pot treure alguna lliçó d’aquests casos per al procés català? I tant. D’una banda, els qui ara diuen que no pensen reformar la Constitució espanyola per resoldre el plet català poden ensopegar amb una CORCI molt abans del que es podrien imaginar. D’altra banda, els qui creuen que un cop independitzats els catalans podran redactar la Constitució del nou estat al seu albir podrien descobrir que al món real la sobirania absoluta no existeix.