D’octubre a octubre

El conseller Jordi Baiget va ser destituït per haver suggerit que l’1-O potser no serà un referèndum de debò sinó una reedició de la consulta del 9-N. Per més que el president Carles Puigdemont i el seu entorn no vulguin preveure aquest escenari, la possibilitat que l’operació “referèndum o referèndum” fracassi existeix, i no cal ser especialment derrotista per reflexionar en públic sobre aquesta eventualitat.

Un episodi històric que podria inspirar aquesta reflexió és l’última vegada que el Govern va insurgir-se contra la legalitat espanyola: ens referim al 6 d’octubre de 1934. I en aquest marc un document que valdria molt la pena rellegir és el diari de sessions del Parlament de Catalunya dels dies 5 i 6 de maig de 1936, quan es va debatre una interpel·lació del diputat Jaume Simó i Bofarull sobre l’alçament liderat pel president Lluís Companys.

La veritat és que quan es repassa el debat venen a l’esperit uns quants paral·lelismes entre l’octubre de 1934 i el de 2017. L’anul·lació de la llei de contractes de conreu per part del Tribunal de Garanties Constitucionals va tenir un efecte detonant semblant a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut: l’autonomia de Catalunya estava en perill l’any 1934 com ho està des del 2010. I si l’any 1934 la Generalitat argumentava que a Espanya el feixisme s’havia emparat del govern de la República, ara la tesi és que Espanya ha esdevingut un estat “autoritari”. (Traçar un paral·lelisme no vol dir abonar els arguments: ni la CEDA o Lerroux eren tècnicament feixistes ni l’Espanya de 2017 ha incorregut en una deriva autoritària com la que ha portat la Unió Europea a plantar cara al govern polonès.)

També hi ha un paral·lelisme en la fe o l’absència de fe d’algunes persones assenyalades respecte a la insurrecció. En aquell debat de 1936 l’exconseller de Governació Josep Dencàs va recordar que, abans dels Fets d’Octubre, havia reclamat sense èxit la dimissió de Pere Coll i Llach, comissari d’Ordre Públic, perquè “no creia que fos la persona més adient que en aquells moments pogués exercir un càrrec d’una naturalesa purament revolucionària”. (Coll i Llach va fugir la nit del 6 d’octubre.) I també havia demanat un recanvi per a Joan Ricart, perquè el tinent coronel de la Guàrdia d’Assalt entenia que el moviment del 6 d’octubre “havia d’anar necessàriament al fracàs, i no sentia per ell aquell entusiasme, aquella fe que eren necessaris i que eren l’única forma i manera d’anar-hi”. És cert que el successor de Baiget, Santi Vila, va prometre que a Catalunya no hi hauria cap tipus de procés revolucionari, però també ho és que Puigdemont no veia en Baiget “aquell entusiasme i aquella fe” amb què caldria anar a l’1-O.

Sens dubte, el paral·lelisme més interessant és el possible paral·lelisme del fracàs. El diputat Simó i Bofarull va defensar una tesi: “Catalunya el 6 d’octubre estava preparada per anar a la revolució? Evidentment, no; crec que el Govern ho ha de reconèixer”. Simó i Bofarull no era el que avui en diríem un unionista. Al mateix temps que defensava que Catalunya es mostrés “virilment” [ sic ], el diputat es preguntava: “Però és que hem de caure en confondre la virilitat amb l’esbojarrament, l’energia amb la impremeditació, el dret amb la vindicació de la impreparació temerària i lleugera?”

En el debat posterior, ningú va qüestionar l’evidència del fracàs. Tot i que Simó i Bofarull no havia formulat la interpel·lació per identificar els artífexs del fiasco, el debat es va convertir en una discussió poc decorosa sobre la responsabilitat de la catàstrofe, amb el president de la Generalitat acusant l’exconseller Dencàs (“El desastre d’organització del 6 d’octubre afecta singularment V. S.”), i l’exconseller Dencàs acusant el president -amb una línia argumental que va cristal·litzar en l’anomenat manifest d’Orleans del 6 de desembre de 1934, en què Estat Català va atribuir agrament a Companys la causa de la desfeta.

Tornant a Jordi Baiget: davant la possibilitat que l’1-O no sigui el referèndum vinculant que ens han promès (o que senzillament no es pugui fer cap votació), la pregunta que ens podríem fer ara és qui assumirà la responsabilitat del fracàs. Parafrasejant Dencàs, si els esdeveniments es precipiten i es presenten “no com volíem, sinó com la realitat els marcava”, ¿qui sortirà al faristol a fer l’autocrítica que no va fer Companys en aquell debat de 1936? ¿Qui demanarà perdó en comptes d’esperar simplement “que l’opinió pública reconegui la nostra bona fe i el nostre patriotisme”?

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF