La desconnexió escocesa... i la catalana?

L'electorat català segueix confiant majoritàriament en partits o formacions amb referent estatal quan es tracta d’eleccions estatals

La  votació assembleària de la CUP favorable a “deslliurar-se” de l’acord amb Junts pel Sí les declaracions d’Artur Mas sobre unes noves plebiscitàries han fet planar novament la perspectiva electoral sobre la política catalana. En aquest context, convé repassar els resultats de les eleccions escoceses, que van ser comentats amb sordina entre els cercles independentistes d’altres regions del món.

Que l’SNP perdés la majoria absoluta va ser una decepció considerable. Afortunadament, a cap dels líders de l’SNP se li va acudir de suggerir que les eleccions fossin un plebiscit, de manera que guanyar les eleccions amb el 47 per cent en el vot per circumscripcions i el 42 en el vot regional (Escòcia té un sistema de doble vot) no deixa de constituir una fita històrica.

Tot i quedar-se a dos escons de la majoria absoluta, l’SNP va aconseguir consolidar un estat de desconnexió electoral que no fa tants anys ningú hauria predit. El Partit Laborista, que havia tingut en Escòcia un dels seus feus indiscutibles, hi ha esdevingut una força residual, i la seva hegemonia no ha estat substituïda per la de l’altre gran partit estatal (el Conservador) sinó per la dels independentistes escocesos. Després d’alçar-se amb la majoria absoluta a les eleccions autonòmiques del 2011, l’SNP va fer història en endur-se 56 dels 59 escocesos de la Cambra dels Comuns a les eleccions estatals del 2015 amb un inaudit 50% dels vots. (Això d’endur-se el 95% dels escons amb només el 50% dels vots és culpa del sistema electoral.) En altres paraules, l’SNP ha aconseguit ser el partit hegemònic no solament a les eleccions escoceses sinó també a les britàniques.

Catalunya no té una llei electoral pròpia i tot fa pensar que seguirà així en els propers temps

La desconnexió escocesa també té una dimensió tècnica. Així com a les eleccions britàniques cal tenir 18 anys per a votar, des d’aquest any a les escoceses es pot votar a partir dels 16. I el sistema electoral també és diferent: a les eleccions britàniques s’aplica la regla majoritària ( first-past-the-post ); a les escoceses, en canvi, s’aplica un sistema de doble vot: 73 dels 129 diputats es disputen en circumscripcions uninominals on s’aplica el first-past-the-post i els 56 restants es disputen en 8 regions on s’aplica un criteri de proporcionalitat que fa servir la llei d’Hondt.

Inevitablement, la referència al cas escocès ens porta a fer una consideració de la situació catalana. Començant pels aspectes tècnics, Catalunya encara està lluny de la desconnexió escocesa. Catalunya no té una llei electoral pròpia i tot fa pensar que seguirà així en els propers temps. L’any 2015 es va arribar a redactar una proposició de llei prou interessant però la incapacitat partidista dels partits per a posar-se d’acord sobre el sistema electoral va abocar l’intent a l’estricte ridícul. Si el president Puigdemont, com va anunciar potser prematurament a Londres, convoca eleccions constituents d’aquí un any, les convocarà amb tota probabilitat d’acord amb els criteris de la llei orgànica (espanyola) del règim electoral general i amb el sistema electoral que preveu aquesta llei. (Aquí hi ha una gran paradoxa: reclamem una sobirania que de vegades som incapaços d’exercir.)

Més enllà de l’etiqueta 'independentista' (o de l’equívoc succedani 'sobiranista'), hauríem de posar en circulació el terme 'referendumista'

Però més enllà de l’anècdota formal (potser no tan anecdòtica), el que encara no es detecta a Catalunya és una desconnexió en el comportament de l’electorat, que segueix confiant majoritàriament en partits o formacions amb referent estatal quan es tracta d’eleccions estatals. Després d’obtenir la majoria absoluta amb 72 escons a les eleccions del 27-S, les forces independentistes només es van endur 17 dels 47 diputats en joc a les eleccions del 20-D, amb un exigu 31% dels vots. I ara mateix no hi ha cap raó per a pensar que les coses hagin de ser diferents de cara al 26-J. Sembla que la tònica serà la que suggeria el baròmetre del CEO del passat mes de març: En Comú Podem mantindrà la primera plaça i ERC recollirà tot el que perdi CDC, amb els altres partits si fa no fa igual.

Òbviament, els resultats del passat 20-D (i els del proper 26-J) es poden llegir en una altra clau que no consisteixi a acarar els partits independentistes declarats amb els partits que no són independentistes declarats (un grup bigarrat que inclou des del PP fins a En Comú Podem). Més enllà de l’etiqueta independentista (o de l’equívoc succedani sobiranista), hauríem de posar en circulació el terme referendumista. El 20-D els partits referendumistes es van endur 29 dels 47 diputats en joc, amb un més que considerable 56% dels vots. Si els sondejos no s’equivoquen, el 26-J el referendumisme es tornarà a alçar amb la victòria. Després de 4 o 5 victòries inapel·lables seguides del referendumisme, potser Europa ens farà més cas que després d’un plebiscit que, per més que no vulguem recordar-ho, no es va guanyar com calia.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF