L'atzucac plebiscitari

Per entrar en vigor l'acord exigia la ratificació en referèndum de les dues comunitats

L'any 2004 la República de Macedònia va sol·licitar el seu ingrés a la Unió Europea i el 2005 la Comissió en va informar favorablement, després de concloure que el país era una democràcia efectiva amb institucions estables que en termes generals garantien l'estat de dret i els drets humans. Tot seguit, el Consell va atorgar a Macedònia l'estatus oficial de país candidat. Des d'aleshores, i malgrat les recomanacions reiterades de la Comissió, les negociacions per a l'ingrés no han començat. La raó és el veto continuat de Grècia, que sempre ha condicionat l'inici de les negociacions a la solució de la disputa que manté des del 1991 amb el seu veí del nord sobre el nom de l'antiga República Socialista de Macedònia.

Fins ara les posicions respectives en aquesta disputa eren mútuament excloents: els grecs no volien que la paraula 'Macedònia' aparegués al nom de Macedònia, i els macedonis no volien renunciar al nom exacte de 'República de Macedònia'. Aquesta primavera els primers ministres grec i macedoni, amb la mediació de l'ONU, van pactar una sortida a l'atzucac: la part grega va decidir aixecar el veto sobre la paraula 'Macedònia' i la part macedònia va acceptar introduir material lèxic en la denominació del seu país. Així és com es va forjar l'acord signat el passat 17 de juny al llac Prespa, que rebateja la República de Macedònia com a Republika Severna Makedonija (lit., República de Macedònia Septentrional).

Sens dubte, l'afer ha fet un gir inesperat després d'un impàs de 27 anys, però la veritat és que encara som lluny de poder-lo considerar resolt. La nova denominació no és un simple expedient com ho ha estat "antiga república iugoslava de Macedònia" –una paràfrasi tan exacta com humiliant que mai ha estat recollida per la Constitució de Macedònia–, sinó que es tracta d'un canvi de debò: per tant, on ara la Constitució diu que la República de Macedònia és un estat sobirà, independent, democràtic i social, a partir d'ara hi haurà de dir que aquests són els atributs de la República de Macedònia del Nord. El problema és que aquest canvi constitucional ha de ser aprovat per una majoria de dos terços del Parlament macedoni i posteriorment ratificat en referèndum. I aquí és on els comptes no surten. A les eleccions de 2016 la Unió Social Democràtica del primer ministre Zoran Zaev només va obtenir 49 dels 120 escons, mentre que l'opositor VMRO-DPMNE en va treure 51. El seu líder, Hristijan Mickoski, ja s'ha apressat a dir que l'acord del llac Prespa és una "capitulació" inacceptable. I hi ha molts números perquè arribats a un hipotètic referèndum els nacionalistes macedonis tombin l'acord.

Quan els votants defugen el reformisme del terme mitjà, el resultat no sol ser la ruptura sinó el manteniment de l''statu quo'

El probable fracàs de l'acord del llac Prespa il·lustra una situació que s'ha donat en l'intent de solucionar altres conflictes enquistats. Un cas recent podria ser el fracàs del pla Annan per a la reunificació de Xipre de 2004. Els líders de les comunitats grega i turca de Xipre i els governs de Grècia, Turquia i el Regne Unit van acceptar un acord que hauria permès crear la República Unida de Xipre, una federació de dos estats grecoxipriota i turcoxipriota. El problema és que, per entrar en vigor, l'acord exigia la ratificació en referèndum per part de les dues comunitats: amb percentatges molt elevats de participació, els turcoxipriotes van votar-hi a favor però els grecoxipriotes ho van fer en contra. El resultat és que avui Xipre segueix sent un país dividit i –amb el permís de la candidatura catalana– constitueix el principal conflicte congelat dins les fronteres de la Unió Europea.

En un context molt diferent, un altre exemple pertinent podria ser el naufragi de l'acord de Charlottetown de 1992 al Canadà. L'acord era un sofisticat projecte de reforma de la Constitució –pactat entre el govern federal i totes les províncies– que pretenia perfeccionar el federalisme canadenc i contenia singularment el reconeixement del Quebec com a "societat distinta" per incorporar aquesta província al consens constitucional del qual s'havia autoexclòs l'any 1982. El problema va ser el mateix que a Xipre: l'acord es va sotmetre a referèndum i el poble canadenc hi va votar en contra. En aquest cas, el fracàs és imputable a la pinça formada pels "unionistes" canadencs –que van trobar que l'acord feia massa concessions al Quebec– i els sobiranistes quebequesos –segons els quals l'acord no donava prou poders al Quebec. En conclusió: quan els votants defugen el reformisme del terme mitjà, el resultat no sol ser la ruptura sinó el manteniment de l''statu quo'.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF