I tu, ets masclista?

Als nostres germans, ¿com fer-vos entendre que els vostres privilegis, avantatges o oportunitats ens ofeguen, a les dones?

Avui, 25-N, és un dels pocs dies de l’any en què tradicionalment s’ha escoltat la denúncia de la violència estructural que hem patit i patim les dones. Històricament, fora d’aquestes vint-i-quatre hores socialment legitimades (quaranta-vuit si hi sumem el 8 de març), les reivindicacions davant del patriarcat eren titllades d’exagerades, radicals, histriòniques...

És cert que, tot i que la incidència de la violència masclista no s’atura (una de cada tres dones ha patit violència física o sexual, una de cada dues ha patit assetjament sexual en l’àmbit laboral, i ja són gairebé mil les dones assassinades a Espanya pel terrorisme masclista en els darrers quinze anys), assistim a una amplificació de la denúncia del masclisme. Fins i tot sembla que el feminisme s’ha convertit en trending topic ideològic, fins al punt que es dona una certa banalització de la seva importància i complexitat. Tant és així, que grans companyies tèxtils que porten en la seva sang el masclisme i l’explotació laboral l’han estampat en milers de samarretes.

Darrerament s’està produint un fenomen de visibilització i desnormalització dels atacs masclistes, però encara ens trobem en una fase de denúncia i de falta real d’acció. En són exemple les últimes mostres d’una justícia patriarcal que no deixa de sorprendre’ns amb absolucions de violació per l’ús de tangues o reduccions de pena perquè la dona no es va resistir prou. No hi ha canvis reals en l’essència del sistema penal. Així és la nostra societat davant del masclisme: la pura contradicció entre el que diem que som (igualtat desitjada) i el que realment som (desigualtat real). Perquè totes les persones que formem part d’aquesta cultura estem emmotllades en un masclisme tan incrustat que en moltes ocasions ni en som conscients. Les nostres institucions, cultura, economia, política..., la nostra vida reprodueix en major o menor mesura aquesta desigualtat.

Ser feminista i viure en i des del feminisme és una experiència dura i complexa que demana una implicació i disposició absoluta a revisar-se constantment. ¿Realment podem afirmar que no som masclistes? ¿O que no som corretges de transmissió de diferents actituds i preceptes patriarcals? Sé que, quan la resposta més sincera és afirmativa, pot resultar desoladora, perquè adonar-se que el patriarcat ha limitat i ha interferit en la pròpia vida és altament frustrant. Però ser-ne conscients és l’únic que ens permet ser dissidents d’un sistema clarament opressor.

Militar en la dissidència d’una ideologia perversa com la del gènere no és senzill, i pot arribar a ser esgotador, perquè implica molta coherència de fets i no únicament de paraula. Però aquesta manera de viure i fer política des de la quotidianitat és indispensable per construir un altre món.

El masclisme ens ha robat la dignitat de la societat. Si no, ¿com podem explicar a les nostres filles que neixen amb la llibertat i la vida amputades pel sol fet de néixer nenes? Em resisteixo a deixar-li una vida així a la meva filla, plena de pors, limitacions i amb una elevada probabilitat de patir violència masclista pel sol fet de néixer dona. Als nostres germans, ¿com fer-vos entendre que els vostres privilegis, avantatges o oportunitats ens ofeguen, a les dones? Al meu fill, doncs, em tocarà explicar-li com la seva actitud diària reflectirà el seu posicionament o bé per un sistema masclista, ignorant o negant aquesta realitat i disfressant-la des d’una clara posició de comoditat, o bé aferrant-se al feminisme, tot i la incomoditat del procés, sabent que tan sols des de la renúncia a la posició personal afavorirà la lluita col·lectiva, amb la qual finalment tothom hi guanyarà. Aquest serà l’únic camí per foragitar la guerra contra les dones que ens destrueix com a societat.

La resistència del patriarcat és molt dura i agressiva, i intenta dinamitar el moviment feminista a través de les dones que en formem part, culpant-nos i fustigant-nos de forma més ferotge quan reproduïm l’error d’un sistema de desigualtat com si no haguéssim passat per la pila baptismal del patriarcat tan sols néixer. Però en el fer hi ha l’error i l’aprenentatge, i el feminisme s’aprèn en la pràctica diària.

No comprem els arguments del patriarcat. L’important és fer camí per treure’ns la fossilització de segles d’una ideologia autoritària i aliar-nos per ser còmplices de la revolució feminista, l’única capaç de derrotar el masclisme.

I és que el feminisme, una lluita col·lectiva parida des de la base més absoluta de la societat i en la qual milers de dones diverses van deixar la vida per arribar on som, ofereix espai per a totes les persones que -com a feminazis que som, segons alguns- estem disposades a defensar idees tan extremes i radicals com les que plantejava Angela Davis quan afirmava que “el feminisme és la idea radical que les dones som persones”.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF