La solitud de les víctimes
Un any després dels atemptats, en aquest primer 17 d’agost de commemoració s’han preparat actes per compartir sentiments, per acompanyar el record, abraçats per tocs de música i ofrenes florals i sense parlaments institucionals com a acte de respecte, tot reclamant la societat pacífica en què volem viure. Divendres es va voler que les veritables protagonistes fossin els i les familiars de les víctimes mortals, i les víctimes que es van veure atrapades en aquell malson, així com els i les professionals dels cossos de seguretat i emergències i diferents professionals que van actuar de manera exemplar.
I és que, després d’un any, les institucions i la mateixa ciutadania comencen a fer cert balanç de tot plegat. Coneixent l’experiència d’algunes de les víctimes, dol profundament sentir com reivindiquen, amb majúscules, que durant aquest any s’han sentit terriblement soles. I és que el silenci és indispensable, perquè ofereix respecte, perquè dona espai a la reflexió, al sentir, perquè en els primers moments fins i tot connecta amb un moment de pausa profunda, necessària per poder situar-nos... Però, amb el pas del temps, les necessitats canvien, i aquí és quan elements com l’escolta real i la presència autèntica també poden esdevenir un gran bàlsam per poder compartir i anar integrant un fet traumàtic tan extrem com el d’un acte terrorista. La nostra societat té deutes i deures pendents amb la nostra memòria històrica, i d’alguna manera se’ns ha transmès que l’oblit és una bona opció per superar els fets dolorosos. Encara ens pesa l’herència d’un erroni aprenentatge col·lectiu que advoca perquè determinades situacions, un cop viscudes i parlades (o no) en l’immediat, no cal “remoure-les” més per no provocar més dolor. No se’ns faciliten eines per a la gestió emocional, ni la pròpia, ni de cara als altres, i això fa que la intel·ligència emocional quedi eclipsada per la por de no saber com gestionar l’oceà, a vegades massa desconegut, de les emocions. El pitjor és que això acaba provocant sentiments de soledat i incomprensió en moltes de les persones que pateixen fets traumàtics. No preguntar argüint no fer mal a l’altre sovint és més un mecanisme de defensa de no saber com gestionar la resposta que et pots trobar, cosa que és un posicionament molt poc empàtic. Escoltar i acompanyar requereix disposició i comprensió. Ser-hi sense por és indispensable perquè obre la porta a la possibilitat de compartir. I això és el que ajuda a reparar i integrar, l’escalf autèntic de qui t’acompanya. Aquesta també ha de ser la premissa indispensable per a les institucions i els procediments burocràtics, que cal que s’encarreguin del després de l’emergència. Carregar d’humanitat aquest després a mitjà i llarg termini serà indispensable per construir processos realment reparadors.
No caiguem en l’errada de pensar que tot està fet i tancat. No oblidem la crida que moltes persones afectades pels atacs terroristes estan repetint. No acceptem ni permetem que se sentin soles, perquè si se senten així, com a societat estarem fracassant.
