24/11/2015

Una societat segrestada pel masclisme

3 min

La violència masclista a voltes pot semblar un fenomen intermitent. Es tracta d’una percepció enganyosa causada pels temps mediàtics que vivim, en què els assassinats de dones a mans de les seves parelles o exparelles apareixen puntualment als mitjans, de manera que només llavors remouen la consciència col·lectiva.

Però aquesta violència permanent i instrumental, manifestació de la discriminació i desigualtat més extrema de les relacions de poder entre homes i dones, ha esdevingut fonament de la nostra societat, l’ha fracturat profundament i ha transformat la diferència en una dolorosa desigualtat social.

En la lluita contra la violència masclista, doncs, és clau que puguem identificar el fenomen en totes les seves diferents formes, prioritzant el què sobre el com, i fixant-nos en el paper que juga la societat en el manteniment d’aquesta violència fractal que impacta des de l’esfera individual fins a la social.

Molts d’aquests fets són invisibilitzats i silenciats, en part per por a les represàlies, ja que el 80% dels atacs masclistes els cometen homes de l’entorn proper a les dones. Però han de poder emergir perquè es pugui esbossar la globalitat de l’empremta d’aquesta violència.

Aquest esbós inicial deixa ben clar que el tema que ens ocupa és una xacra social. Així ho indiquen les dimensions que en reporten les dades, que ens adverteixen que una de cada tres dones al món ha sigut víctima de la violència masclista, que 62 milions de dones europees han patit violència física o sexual, i que a Europa, en un any, es cometen quasi 4 milions d’agressions sexuals, amb unes elevades proporcions també a Catalunya, on una de cada quatre dones ha sigut víctima d’un atac masclista d’extrema gravetat.

Aquesta violència, que es visibilitza sobretot en l’àmbit de la parella (una de cada cinc europees l’ha patida), també deixa empremta en altres àmbits, com el laboral, on més del 50% de dones afirmen que han patit assetjament sexual.

Les derivades d’aquest masclisme, doncs, tenyeixen els diferents espais de la vida de les dones. Passa, per exemple, en l’ús de l’espai públic, on més de la meitat de les dones renuncien a moure’s per determinats llocs per por de patir un atac sexual, una proporció que triplica la sensació d’inseguretat manifestada pels homes. Aquesta por no és intrínseca al gènere femení sinó que és una por funcional, resultat de la construcció d’uns espais hostils per a les dones.

La superació d’aquesta violència en les generacions futures també es posa en qüestió quan un terç de les noies afirmen que les seves primeres relacions sexuals han sigut no desitjades, o quan més de la meitat de les denúncies per violència en la parella són presentades per menors de 35 anys, cosa que reforça el caràcter transgeneracional d’aquest tipus de violència.

Per tot això, i deixant de banda altres formes del masclisme extrem, com l’esclavatge sexual, els matrimonis forçats o la mutilació genital femenina, és legítim titllar la violència masclista de principal causa d’inseguretat femenina, i és necessari destacar que els feminicidis íntims (morir a mans de parelles o exparelles) són la principal causa de mort violenta de les dones.

El següent capítol de l’anàlisi, però, ens descobreix que a Espanya aquest tipus de violència presenta un dels nivells més baixos de denúncies de tot Europa. Llavors torna a emergir la necessitat de l’encaix de la dimensió social per comprendre el fenomen, ja que moltes dones esgrimeixen que un dels principals motius per no denunciar és la vergonya que senten en reconèixer que han patit violència.

Això ens interpel·la: quan les que pateixen atacs masclistes sovint opten pel silenci davant la por a ser jutjades, estigmatitzades o culpabilitzades, hem de preguntar-nos si com a comunitat hem fracassat.

Aquests elements componen la partitura perfecta d’una difusa coacció social, que acaba esdevenint una llosa de silenci i alhora oxigena la impunitat del masclisme.

Tots aquests fets no atempten només contra unes dones concretes, o contra la col·lectivitat femenina, sinó contra la humanitat, restant-li quotes de llibertat i segrestant la societat en la seva totalitat.

Aquesta ha de deixar de ser una societat deutora i ha d’assumir una coresponsabilitat real i concreta, reconeixent el dolor i alhora el coratge de qui ha sigut víctima d’aquest ferotge masclisme, destruint la idea d’alteritat i substituint l’ elles pel nosaltres.

Cal que la societat que envolta els súbdits del masclisme no els obsequiï ni amb un bri d’oxigen que els permeti seguir existint com a tals. Fins que això no passi, no haurem guanyat la partida a un masclisme mutant que perviu amb la complicitat d’una analgèsia social que cal combatre com més aviat millor.

L’autora és coordinadora de la unitat de suport a l’atenció de víctimes del departament d’Interior

stats