No trencaràs la família
“És un pederasta” [...] “No actuava per impulsos sinó que sabia molt bé el que es feia” [...] “Escollia les víctimes actuant sempre amb el mateix patró” [...].
Així descrivien els testimonis Joaquim Benítez, professor d’educació física dels Maristes de Sants - Les Corts, durant el judici. Segons va declarar el mateix acusat, Benítez se sentia emparat per la institució, perquè quan van conèixer els fets no van actuar contra ell. Això el va reforçar i les agressions es van repetir durant més de dues dècades. Per aquest motiu Benítez en responsabilitzava també la institució, per encobriment.
Aquest cas dispara sobre punts clau de la complexa violència sexual contra menors, però voldria referir-me a un aspecte molt concret: el paper que té l’entorn en l’existència, pervivència i expansió d’aquesta plaga. I és que les institucions, organitzacions o espais relacionals on es produeixen aquests delictes són alhora les que poden detectar i aturar les agressions o, per contra, les que poden encobrir-les i permetre que continuïn. Com s’ha evidenciat en el cas dels Maristes, si es confirma que eren coneixedors dels fets, caldrà condemnar de forma categòrica la complicitat indispensable d’aquesta institució.
Estem presenciant un moment de “revelació” que, com una piqueta, està trencant la capa de gel i silenci d’una allau imparable de casos de violència sexual contra menors en diferents espais d’impunitat.
Però, davant d’aquesta revolució de la veritat, encara hi ha una santa institució que pot quedar fora de la depuració que és indispensable per garantir el benestar de les nostres criatures: la família.
És conegut que el 80% dels abusos es donen en el si de l’espai que teòricament és el més segur entre els espais en què creixem.
La construcció social que s’ha fet del concepte família, sota la llosa cristiana que hem carregat històricament, promulga la seva unió per sobre de qualsevol crisi o problema, i alhora l’estableix com un subjecte que cal protegir. Això comporta que s’activin processos per protegir els mateixos agressors i, com en una centrifugadora de problemes, s’expulsi les víctimes per mantenir una forma externa brillant i compacta, contraposada a un fons putrefacte. I és que tradicionalment la família també ens ha definit a nivell personal en el pla públic (“és de la família dels...”).
Minimitzar els fets, definint-los com a jocs sense importància, ignorar els símptomes que mostren les criatures, dubtar del seu relat, culpar-les o negar la realitat són algunes estratègies perverses de l’adultcentrisme que acaben silenciant i agredint la infància.
Ara bé, la por a aixecar les mantes familiars pel que pugui aparèixer a sota no té cap altre nom que complicitat. Un avi, oncle, pare, padrastre, cosí, etc. poden ser justificats per l’entorn adduint que passen una mala època, que els fets tampoc han sigut tan greus, que les accions dutes a terme s’han malinterpretat..., perquè no pot ser que aquell amb qui compartim taula, casa o fins i tot llit sigui com aquells monstres anomenats pederastes. Ell no. Perquè ell és un home que actua i es relaciona de forma “normal”. No podem oblidar, però, que en aparença els pederastes són d’allò més “normals” en el seu dia a dia. Però hi ha justificacions i silencis, se circumscriu el que passa a un acte concret, i mai es pronuncia la terrible paraula, pederasta, perquè, s’insisteix, “segur que ell no és així”.
En algunes famílies s’opta per no deixar aquesta persona a soles amb els i les petites de casa (“perquè ja sabem com és l’avi”, per exemple), i moltes decideixen no denunciar per no complicar més “el tema”. I si algú fa el pas, i denuncia, sol ser expulsat del nucli familiar, per haver traït el pacte.
Això, es miri com es miri, és encobriment d’una violència sexual que podreix cada cop més el nucli d’una cosa corcada que s’aguanta de forma artificiosa i que acaba desmuntant la vida dels i les que han patit aquella agressió.
Estar en contra de la violència sexual és senzill sobre el paper, però hem de plantejar-nos, en un exercici d’honestedat, si tenim clar el que faríem si ens toqués de prop una situació com aquesta.
Siguem implacables a l’hora de destronar els poders fàctics que durant massa temps han silenciat la violència sexual infantil, i actuem i exigim en els espais familiars la mateixa contundència i responsabilitat que en altres amb aquells membres que, coneixedors de les agressions, no van actuar. L’encobriment és violència, complicitat i acceptació de la situació.
Parlar sense por, escoltar, creure i denunciar és reconèixer el dany, i és el que permetrà la recuperació i reparació dels i les menors, i evitarà alhora que aquesta plaga segueixi perpetuant-se.
