OPINIÓ

La jihad femenina

"Musulmanes i converses d’arreu emigren del seus territoris per construir l’anomenat califat i sumar-se a la lluita"

Una noia de 18 anys arrestada a Gandia al setembre en una operació contra el jihadisme. / RUBÉN FRANCÉS / EFE

Més atemptats, més morts i més terror... El terrorisme jihadista reconstrueix l’estratègia de combat exterior, cada cop més mortífera, tot i que en realitat està perdent territoris a l’Iraq i a Síria. Encara hi ha molts interrogants sobre el pretès Estat Islàmic. Alguns, relacionats amb el seu funcionament intern. Tenim poques informacions sobre el paper de la dona dins l’EI, sobretot de les que emprenen la jihad per “convicció pròpia”.

Puntualment apareixen notícies sobre detencions de captadors de noies occidentalitzades per adherir-les a Daeix, però se sap molt poc de com viuen una realitat de la guerra força desconeguda. Per exemple, encara cal entendre les motivacions per les quals noies o dones educades amb valors occidentals decideixen emprendre el viatge, seduïdes per un discurs de destrucció de tot allò que té aroma a democràcia.

L’EI disposa d’una gran capacitat per construir una narrativa del desig -molt efectiva entre la gent jove- a mode d’espots publicitaris difosos per les xarxes socials. La propaganda no tan sols està destinada a la captació de combatents masculins, sinó que també promou una jihad femenina. Aquesta femjihad respon a la necessitat urgent d’incorporar dones per assegurar la pervivència del grup terrorista.

Musulmanes i converses d’arreu emigren del seus territoris per construir l’anomenat califat i sumar-se a la lluita. Es converteixen en una pedra angular de l’expansió del grup terrorista, però no perquè hi tinguin un paper actiu o decisori, sinó perquè han de donar a llum -amb la màxima productivitat possible- futurs combatents de Daeix. Cada vegada hi ha més dones que responen a aquesta crida: ja són el 15% del total de persones que abandonen les seves vides per afegir-se al grup extremista.

Irrealitat i èpica

Solteres d’entre 14 i 32 anys viatgen per contraure matrimoni amb els mujahidins (combatents). En canvi, els homes solen emprendre el viatge quan ja són més grans i estan casats. Alguns el fan acompanyats de la família. A les noies les capten amb una narrativa irreal amb pinzellades èpiques que les situa en espais actius, tant en el combat com en l’organització social. Criden la seva atenció d’una manera que no ho feien altres grups terroristes com Al-Qaida o els talibans, que mostraven el terror masclista fent bandera de la subjugació de les dones.

Imatges d’èxit, amb vides farcides d’opcions i certa opulència, són reforçades per milers de tuits d’altres dones que tenen l’objectiu de captar “germanes” occidentals per unir-les a la causa. La propaganda fonamentada en una vida ideal les atrapa oferint sentit a unes existències sovint buides d’alternatives i en etapes vitals de crisi identitària.

Però el pla de venda de la femjihad s’esvaeix així que topen amb la realitat. A les solteres que viatgen, tan aviat com hi arriben les allotgen en una casa segura on les adoctrinen. Aprenen l’àrab i se les prepara per a ser entregades als combatents com a mullers tan aviat com sigui possible. Allà els arrenquen la idea de tenir un paper actiu en la guerra i en la pròpia vida, i els inculquen el rol de guardianes d’allò domèstic per a la supervivència de l’Estat Islàmic.

Convertir-se en muller d’un heroi les eleva a un estatus que les atrau, amb l’afegit de l’amor que sol acabar en abús o tragèdia. Massa sovint les vides dels milicians jihadistes són curtes, moren en combat al cap de pocs mesos, i llavors les dones assumeixen la categoria de vídues. Quan passen quatre mesos i deu dies, moltes són obligades a tornar a casar-se amb un combatent, que en la majoria de casos també serà un altre màrtir de la causa.

Inquisició de la conducta

En aquest entorn actua el grup de dones policies, la brigada Al-Khanssa, destinada a controlar que tinguin una actitud correcta. En la tasca inquisidora utilitzen els càstigs amb violència física, el menyspreu i l’abús extrem. Aquesta interpretació de la xaria -la llei islàmica- des del salafisme jihadista pot acabar sent una llosa massa pesada per a noies educades amb uns valors democràtics, conscients dels seus drets. Les seves actituds combatives davant una realitat frustrant suposen la confrontació a un terrorisme masclista que les subjuga i els fa impossible tornar. Amb comptagotes arriben notícies de desaparicions i morts d’algunes d’aquestes noies que s’oposen, com David davant de Goliat, a ser engolides com si fossin minúcies en l’avenç bèl·lic.

Com denuncia Svetlana Aleksiévitx a La guerra no té rostre de dona, la història es narra de nou des de les veus masculines, mentre les dones respiren silenciosament enmig de la barbàrie, obligades a desaparèixer rere l’ombra d’“ells”. Obligades, com sempre, a ocultar el seu dolor.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF