D’heroïnes a oblidades

Hem d’exigir que se situï les dones, la vida i les cures al centre de les decisions que venen

Aquesta és una de les principals paradoxes que ens porta la crisi del covid-19: les dones, que han estat les que majoritàriament han lluitat a primera línia contra la pandèmia, en centres sanitaris, supermercats, serveis de neteja, residències de gent gran o sostenint les famílies, seran les gran damnificades per la crisi socioeconòmica.

Segons dades de l'ONU, el 70% de professionals que han plantat cara al covid-19, exposant-se a primera línia, són dones. I la major part d’elles treballen en sectors desprestigiats i mal pagats (més del 60% de dones al món treballen en l’economia informal, guanyant molt poc, i tenen més probabilitats de caure en la pobresa). Així, després d’estar al capdavant de la lluita contra la pandèmia, serem també al capdavant de les conseqüències de la crisi econòmica. El futur que ve pot fer més intenses les desigualtats estructurals ja existents entre homes i dones, com la bretxa salarial, la sobrecàrrega de tasques domèstiques o la impossibilitat de la conciliació (el 90% d’excedències laborals les demanen dones). I, deixant de banda el que encara ha de passar, l’ONU ja parla avui d’un impacte catastròfic per a milions de dones, i estima que, per exemple, durant el confinament hi ha hagut un augment del 20% dels casos de violència masclista o que es comptaran al voltant de set milions d’embarassos no desitjats.

És per aquest motiu que cal que s’incorpori la perspectiva de gènere en el procés de desconfinament que ara just comença. Hem d’exigir que se situï les dones, la vida i les cures al centre de les decisions, empenyent el canvi en un sistema capitalista i patriarcal que tot ho mercantilitza.

Calen lideratges femenins en la recuperació de la crisi. Més presència femenina amb capacitat real de decisió que dissenyi polítiques feministes, negades i menystingudes històricament però que funcionen. Ho hem vist aquests dies: els països amb una millor gestió de la pandèmia tenen una característica en comú: estan liderats per dones. Dinamarca, Alemanya, Finlàndia, Noruega o Nova Zelanda, entre d’altres, i, amb estils diferents, han mostrat que una altra manera de fer política és possible, desbancant la vella política “falomètrica” i obsoleta que genera desafecció en una ciutadania en transformació. Han actuat des de la prevenció, amb rapidesa i anticipació. Amb un estil més participatiu, transparent i democràtic han utilitzat l’empatia per comprendre el que preocupava i necessitava la ciutadania. Han treballat des de la convicció (i no des de la concessió) de situar la vida al centre i prioritzar-la, han sabut connectar i convèncer construint corresponsabilitat, sense apel·lar a discursos bèl·lics ni a la por. S’han relacionat des de la confiança i la col·laboració i no des de la sanció ni la nació. 

Aquesta crisi ha evidenciat la nostra fragilitat i la del model productiu imperant que ens ha ofegat en “el tenir” i ha condemnat “el ser” a l’ostracisme. Ara, però, tenim l'oportunitat de virar cap a un model ecofeminista que situï la vida, la cura i el planeta al centre i exigeixi, per exemple, no oblidar-nos d’aquelles que, mentre el virus ens apropava la mort, han teixit vida.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF