Tornar a casa sense por

Dues de la matinada. Pregunto si algú del grup marxa. No tinc sort i torno sola a casa. He intentat aparcar en un lloc il·luminat preveient que marxaria abans que la resta. Camino amb les claus a la mà, accelero el pas i em poso el telèfon a l’orella simulant una trucada. Parlo sola per telèfon. És absurd però aquestes accions em fan sentir més segura. No sé on les he après. Són conductes que moltes dones repetim com si es tractés d’un aprenentatge col·lectiu. Estratègies d’autoprotecció que executes mentre el cor se t’accelera i la respiració es fa més intensa.

De lluny veig tres siluetes que semblen masculines i accelero més el pas. Entro al cotxe i força nerviosa premo el botó per bloquejar les portes. Ara ja em sento segura. Engego la ràdio com si res i cap a casa. Allà enviaré un missatge a les amigues avisant que he arribat bé. No hi dono més importància. Durant molts anys, massa, no he sigut conscient de tot el que feia ni de la por que tenia. Si algú dubta que això passa, que pregunti al seu voltant.

El desgast de buscar la ruta més segura per tornar a casa, renunciar a sortir a córrer a determinades hores... són exemples de com la por que ens han injectat des del bressol a nosaltres (no surtis sola) i al nostre entorn (es pateix tant per les nenes!) ens porta a la renúncia constant per evitar una agressió, com si les agressions depenguessin de nosaltres. Ens eduquen en la conjugació directa del ser dona amb la feblesa i la vulnerabilitat. I això no és normal. Ens diuen des de ben petites que som violables i el patriarcat ens ven la por com a estratègia de protecció, quan és una estratègia de control abominable.

Gestionar això des que ets petita no és gens fàcil. Sense ni saber-ho ens convertim en gestores expertes de la nostra seguretat. Compartim estratègies (com l’autodefensa feminista), creem accions col·lectives (xats d’acompanyament) i afrontem com podem uns nivells d’inseguretat que bloquejarien a qualsevol. Però, paradoxalment, la nostra veu, la nostra experiència, no ha estat inclosa en el model tradicional de seguretat pública, ben al contrari. Històricament les dones n’hem estat allunyades i hem estat invisibilitzades. I quan per fi hem rebentat a cops de crit el silenci social perquè ens assassinen, ens agredeixen i ens violen, se’ns ha començat a mirar com a víctimes. Només com a víctimes. Hem rebut un tracte alliçonador i paternalista per part d’aquells que han tingut el privilegi de viure tranquils, sense aquesta por quotidiana.

Incorporar la perspectiva de gènere a la seguretat pública no passa tan sols per accions per erradicar les violències masclistes, sinó també per incorporar les dones als espais de decisió i reflexió estratègica, canviar les dinàmiques de poder, reafirmar referents femenins, repensar les prioritats i l’anàlisi de dades o acabar d’una vegada amb la segregació de tasques que desvaloritza les “de dones”. Cal construir una altra mirada social cap a la seguretat fent-la més accessible, transparent i participativa. Tot això passa per repensar en profunditat un model de seguretat que ha d’impactar en els cossos operatius però que també ha d’entrar en altres àmbits que afecten la seguretat pública per capgirar el model androcèntric i testosterònic tradicional. Perquè això va de vida i de drets fonamentals, i només quan ens sentim segures ens podem sentir lliures.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF