14/02/2016

“No ho diguis a ningú”

3 min

“No ho diguis a ningú”. Aquesta frase cau com una llosa sobre les criatures que són objecte d’abusos sexuals, i persegueix el silenci que aconsegueix ocultar la situació que pateixen i que en molts casos ni tan sols comprenen.

Darrerament, diferents casos de gran ressò mediàtic han posat en relleu aquesta greu problemàtica, que, per desgràcia, no és un problema recent, sinó una constant, un fenomen universal que no entén de límits geogràfics, ideològics, socials ni culturals.

Tot i que hi ha moltes dificultats per establir la incidència real del problema, les estimacions apunten que entre un 10% i un 20% de la població ha patit abusos sexuals durant la infància. Aquests fets, perpetrats per homes en més d’un 90% dels casos, afecten tant nenes (75%) com nens (25%).

La major part d’aquests abusos no han estat revelats mai, o bé ho han estat transcorregut un llarg període de temps, fins i tot quan la víctima ja és adulta. El secretisme, imposat per l’abusador en molts casos, ha tingut així efectes que han traspassat l’edat infantil i han provocat que nens i nenes visquin i creixin amb una vida emocionalment robada, sovint silenciada per la por, la vergonya i la culpa d’allò que van viure.

És mitjançant la manipulació emocional, l’engany i l’ús del poder que comporta l’asimetria d’edat que l’abusador aconsegueix imposar un pacte de silenci que queda segellat per les amenaces i les coaccions a les quals sotmet l’infant; eines molt més efectives que la violència física, alhora que no deixen senyals visibles als ulls de tercers. Ardits, amenaces i mentides com: “No et creuran, tu m’has provocat, els teus pares s’enfadaran amb tu, ho faré als teus germans, et vigilo...” es converteixen en les pedres que construeixen els pous profunds on les víctimes se senten atrapades, isolades i silenciades. L’agressor, en molts casos un familiar o una persona propera al menor, crea una narrativa basada en una falsa lleialtat, en una complicitat causal d’allò que està succeint, i provoca alhora sentiments ambivalents i dubtes en el menor sobre el que està patint.

En molts casos, la criatura no sap com desxifrar allò que està vivint, ni com fer front a aquell depredador, i opta per la passivitat com a mesura de supervivència emocional, esperant que tard o d’hora tot allò s’acabi.

Les conseqüències psicològiques, emocionals, físiques i socials són molt diverses: ansietat, depressió, aïllament social, baixa autoestima, agressivitat, conductes autolesives... Algunes apareixen durant la infantesa i en altres ocasions els efectes resten latents, i es manifesten a l’edat adulta. Amb tot, els efectes d’aquesta violència sexual, sigui puntual o reiterada, impacten de manera evident en el desenvolupament i el benestar del i la menor.

El paper de la família i de l’entorn proper serà clau, tant en la detecció dels fets com en el desenvolupament de les conseqüències. Aquestes es veuran agreujades o bé podran minvar en funció de la seva actitud. La disposició i el coratge de fer front a allò que ha succeït esdevindran garantia per facilitar el procés de recuperació.

És evident que davant la revelació dels fets també hi ha un elevat impacte en la família. Algunes es veuen sobrepassades pels fets i, desgraciadament, opten per evitar o amagar la realitat, cosa que tan sols portarà a revictimitzar els seus fills o filles, la qual cosa augmenta els efectes de l’abús.

Així doncs, les famílies o persones de confiança esdevenen les comportes dels dics emocionals on fills i filles acumulen el seu patiment. La seva disposició i comprensió permetrà el procés de descompressió i recuperació gradual, sense afegir més dolor al que s’ha viscut.

L’entorn social, l’àmbit col·lectiu, també té un clar impacte: pot agreujar més la situació o, per contra, protegir la víctima amb fermesa. Cal promoure, en aquest sentit, mecanismes de protecció eficients i de restitució que evitin la victimització secundària, per exemple en els processos judicials.

La creació de polítiques preventives i de protocols eficaços, juntament amb formació en detecció per a professionals, ajudarà a evitar i respondre de manera efectiva davant aquest tipus de maltractament infantil. Potenciar la coresponsabilitat social serà clau per construir una societat que faci front a aquesta violència sexual que ataca els nostres infants.

L’exemplar resiliència de molts menors, juntament amb un entorn de confiança i l’acompanyament de professionals especialitzats, ha permès que moltes víctimes hagin pogut superar els abusos. No es tracta, doncs, d’intentar oblidar, negant el que s’ha viscut, sinó d’integrar el record disminuint el dolor, per poder seguir endavant, sense quedar atrapat en el pou del silenci.

stats