L’art et pot salvar la vida

Submergir-te en el llibre Instrumental de James Rhodes (pianista supervivent d’abusos sexuals) de la mà de Bach i les meravelloses Variacions Goldberg (tal com ell mateix aconsella) et fa prendre consciència de la magnitud del poder terapèutic de l’art. I és que el músic resumeix la seva història vital afirmant: “La música em va salvar la vida”.

Rhodes no és una excepció. Són molts els casos de recuperacions emocionals davant fets (altament) traumàtics que s’aferren a l’art per poder desdibuixar una realitat massa insuportable de digerir i trobar un refugi emocional per sobreviure. L’art ens pot ensenyar a viure de nou, a partir d’una reconstrucció interna. Se’ns ofereix, ja sigui en forma activa o receptiva, regalant-nos l’experiència estètica que es dirigeix de manera directa a la nostra ànima.

L’ús de l’art com a mitjà terapèutic es remunta a les civilitzacions més antigues. Per exemple, ja en l’antic Egipte, en el Temple de la Bellesa s’hi recloïen persones amb malalties mentals o físiques i amb problemàtiques delinqüencials, i s’utilitzava la música amb l’objectiu de retornar l’harmonia al cos i a la ment. Llavors, un cop guarit allò que semblava que tan sols l’art podria restaurar, eren retornats a la societat per reinserir-los. I és que tal com el definia Goethe, “l’art és el mitjà més segur per eludir el món i alhora el mitjà més segur per unir-s’hi”.

L’art s’agafa de la mà de la creativitat (innata en l’ésser humà), i permet a la persona més trencada, la més soterrada, la més ofegada en el pou de dolor, agafar un bri d’oxigen per connectar i creure de nou en la vida. Schiller afirmava que l’art pot curar, en el sentit moral del concepte, perquè segons ell converteix l’ésser humà en millor persona.

No és fins al segle XX (després de la Primera Guerra Mundial) que l’art esdevé de manera oficial una realitat terapèutica. Però el gaudi de l’art no es limita a l’entorn terapèutic, sinó que esdevé una manera de veure i viure la vida. Ens permet expandir-nos i sortir de la concreció de la pròpia existència. Perquè l’art viu en l’eteri i ens hi transporta, reafirmant que les coses poden ser, han sigut i seran diferents. Ens situa en un altre estadi on les diferències, les vivències i els traumes es desdibuixen.

De fet, Matthew Arnold ja recollia que tot art, en el fons, és una crítica a la vida. Són contradeclaracions al món. Per això l’experiència artística pot ser tan alliberadora, perquè construeix contranarratives a la pròpia experiència, que van més enllà de la nostra finitud.

Al llarg de la història l’art s’ha definit, entre altres coses, com la medicina de l’ànima. Un remei infal·lible que l’acarona i li permet guarir les ferides, trencant la crisàlide del dolor. Ens permet gaudir del que és pausat i el que és etern enmig de la cultura de la immediatesa, i alhora ens regala beneficis neurofisiològics. Tal com recullen diferents estudis, enforteix el sistema immunològic, redueix la pressió sanguínia i disminueix l’estrès. Alhora, les persones que senten interès per l’art i l’estètica presenten uns nivells més elevats de producció d’hormones del benestar . I és que el cervell humà descodifica l’art com una cosa reparadora, lligada a l’instint de vida més pur.

Les elits, al llarg de la història, han conegut aquesta gran excel·lència de l’art i han promogut el seu segrest. Això ha sigut un atemptat en tota regla al desenvolupament humà de les nostres societats. La monopolització de les arts com a patrimoni d’uns pocs, i alhora la seva relegació a espais residuals en els currículums acadèmics, en les prioritats governamentals i en el reconeixement social, que sovint les han tractat com a oci o folklore, les ha sumit en un oblit i un menyspreu injustos, on tan sols es destaquen anecdotaris que generen impacte econòmic. George Steiner afirmava que estem davant d’una societat en què les arts i el pensament han perdut el lloc que van ocupar. Un autèntic cop d’estat a la democratització de l’art, perquè l’art en si no entén de fronteres ni de diferències, i menys encara de desigualtats. I com és sabut la seva vivència pot arribar a ser perillosa.

Rilke apuntava que “l’art ens obre”, ens permet expandir-nos, trencant els límits mentals que ens empresonen. La seva indomabilitat el fa extremadament desafiant perquè ens inocula llibertat i, per tant, limita la capacitat dels altres de controlar-nos. I alhora ens fa més resilients perquè ens regala ones que embriaguen la nostra vida, oferint-nos bandes sonores més suportables, amb tons més càlids i narratives més digeribles que el relat de la nostra pròpia experiència.

James Rhodes promulga que no escriu sobre les violacions infantils que va patir, sinó sobre música. En definitiva, sobre l’art i la capacitat de sobreposar-nos. Kandinski deia que l’art pinta la vida i, per la seva banda, Schopenhauer afirmava que l’art ens procura consol.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF