L’últim tango del sexe forçat

Encara són moltes les situacions que s’aprofiten per apropiar-se dels nostres cossos, davant la impossibilitat de poder defensar-nos

Nit d’estiu a Barcelona. Una ambulància és requerida per atendre una noia que està semiinconscient després d’haver consumit una gran quantitat d’alcohol. L’ambulància arriba per socórrer-la. Davant de l’estat de la noia, es decideix traslladar-la a l’hospital. L’ambulància, però, mai no arriba al seu destí.

Enmig de la ruta, segons la declaració de la noia, els dos tècnics sanitaris decideixen “aprofitar” el fet que ella segueix en un estat greu d’embriaguesa per violar-la. Durant l’agressió ella recupera la consciència, s’adona de la situació i aconsegueix aturar-ho.

Els dos homes estan sent jutjats aquests dies i, tot i la seva negativa rotunda davant dels fets de què se’ls acusa, la versió de la noia es veu reafirmada per proves objectives que ajuden a reforçar la seva credibilitat (sempre qüestionada en aquests casos).

Per més casos que es coneguin, més situacions que aflorin i més conscienciació que es faci, no deixa de sorprendre com la violència sexual segresta tots els espais de la nostra vida. I és que, altre cop, ni en les situacions d’extrema seguretat com el cas que ens ocupa podem deixar de sentir que la nostra dignitat i els nostres drets estan en perill.

El masclisme ha fet una defensa acèrrima per legitimar que el silenci o la falta d'una negativa explícita femenina davant una relació sexual comporta acceptació

És molt esgotador viure amb la sensació de la por, sentir el risc al cos pel sol fet d’haver nascut dona. Tot plegat porta injustament a laminar de manera diària la nostra llibertat, davant un entorn que ens és hostil. Perquè encara són moltes les situacions (com per exemple estats d’embriaguesa, estats de somnolència o l’engany) que s’aprofiten per apropiar-se dels nostres cossos, davant la impossibilitat de poder defensar-nos. I és que el masclisme i els seus súbdits han fet una defensa acèrrima per legitimar que el silenci o la falta de negativa explícita femenina davant una relació sexual comporta acceptació. Tant és així que les dades recents que ens narren l’estat de salut de la violència contra les dones esvaeixen els aires de canvi.

Segons l’últim Eurbaròmetre, quasi un de cada tres europeus justifica l’abús sexual en determinades circumstàncies. Afirmen que tenir relacions sexuals sense consentiment pot estar justificat si la dona ha begut, ha pres drogues, ha invitat l’acompanyant a casa seva, va vestida amb roba que qualifiquen de “suggeridora”, no ha dit clarament “no” o no ha oposat resistència física. La preocupació, per tant, està servida davant aquestes greus premisses que instauren la violència sexual com a situacions justificades. El consentiment, doncs, és al centre del debat i paradoxalment esdevé protagonista per la seva absència.

Una pornografia fal·locèntrica que degrada i humilia les dones perpetua uns models desiguals amb una clara falta de respecte pels drets sexuals de les dones

El masclisme extrem, les confusions, la falta de models sexuals respectuosos, la hipersexualització de la nostra societat i la pornografia com a referent social ens porten a situacions realment preocupants que emergeixen en el dia a dia de la nostra societat. Per exemple, és evident que hi ha una clara falta d’educació sexual, que ha estat substituïda per la pornografia. Una pornografia fal·locèntrica que degrada i humilia les dones, cosa que perpetua uns models desiguals amb una clara falta de respecte pels drets sexuals de les dones.

Així, molts joves utilitzen la violència sexual per maltractar les seves parelles obligant-les a “actuar com actrius pornogràfiques” o utilitzen la pornovenjança amb les exparelles perquè saben que el pes de la humiliació en el sexe fet públic recau sobre les dones.

Forçar, enganyar, dominar, aprofitar determinades situacions per utilitzar sexualment les dones ha sigut un dels preceptes fonamentals del masclisme, una constant en el temps i tant en l’esfera privada com en la pública. N’és un exemple la notícia sobre un dels films eròtics per excel·lència de la nostra cultura, L’últim tango a París, en què l’escena de la violació no havia estat pactada amb l’actriu.

El mateix Bertolucci, el director, narrava com, de manera premeditada i consensuada amb el seu còmplice, l’actor Marlon Brando, van establir un pervers i macabre pacte de silenci. El director pretenia així poder captar millor l’experiència de denigració absoluta a què van sotmetre la jove. Maria Schneider (19 anys) era denigrada per Brando (48 anys) a la gran pantalla.

Schneider va acusar Bertolucci i Brando, homes d’èxit i referents d’un món masculinitzat, però l’opinió pública i la indústria cinematogràfica van ignorar-la. Ella, acusada de falsedat i titllada d’excèntrica, va ser oblidada, i va arrossegar el trauma d’una humiliació feta pública. Finalment, després d’una vida marcada per aquest abús, va morir sense que es reconegués la veritat. La seva violació, aquella escena infame, s’havia convertit en un dels gran mites de la nostra història eròtica.

De nou una escena de violació, una relació no consentida, personifica el desig sexual en la nostra cultura masclista. Això converteix en excitant l’agressió als nostres cossos, la violació de la nostra dignitat i el segrest de la nostra llibertat.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF