Rohingyes, el plor llunyà

Un cop més, dones i nenes resulten doblement perjudicades

“Sabíem que arribarien aviat. No hi havia fugida possible: dies abans havien massacrat els pobles del voltant. Quan van arribar, van començar a assassinar la gent del poble i a violar nenes i dones. Després de violar-me em van tallar el coll, em van prendre el nadó i el van assassinar davant meu. Sobreviure a allò és el pitjor que em podia passar”.

Recollit per la BBC, aquest testimoni correspon a una dona rohingya que va patir l’atac dels soldats birmans que han portat la barbàrie a aquella població. Una violència sistemàtica i extrema que ha esdevingut una neteja ètnica. Al·legant suposats motius religiosos, els militars birmans -budistes- massacren un grup format per persones que no reben ni tan sols la consideració de ciutadans. No tenen reconeixement com a grup ètnic, i han estat perseguits durant dècades a Birmània. Aquest últim embat militar és la reacció a l’atac d’un grup rebel rohingya (ARSA) contra l’exèrcit birmà com a protesta per la persecució permanent que ha patit aquesta comunitat.

Aquests exèrcits de la mort van iniciar un dels episodis més extrems de la repressió de la comunitat rohingya l’agost de l’any passat a l’estat de Rakhine, abans conegut com a Arakan, a la zona oest del país. Van destrossar i calcinar territoris i van exterminar tota aquella gent marcada pel fet de ser musulmana. Segons relataven els supervivents, centenars de bales xiulaven en totes direccions. Les persones supervivents eren obligades a cavar les fosses per als cossos dels seus familiars, amics o veïns, i les seves pròpies.

Ens trobem, altre cop, davant d’un intent d’aniquilació d’un poble. Es tracta d’una vulneració flagrant dels drets humans d’una ètnia que segons l’ONU ha sigut una de les minories més reprimides del món. De fet, van ser considerades persones apàtrides fins al 1995, ja que no disposaven de cap documentació identificativa.

Les dones rohingya que havien fugit de la massacre del seu poble van ser novament atacades per una violència extrema

En tot cas, l’últim atac que va patir el poble rohingya va tenir lloc amb el silenci còmplice de la Nobel de la pau Aung San Suu Kyi, que, com a líder de Birmània, tenia una ascendència davant de l’exèrcit birmà que no va fer servir per aturar la repressió. Al contrari: només després de l’escàndol internacional va visitar la zona per fer una tèbia crida a la pau.

Aquesta mostra de violència extrema ha deixat darrere seu milers de persones mortes i moltes altres de refugiades, atrapades en el no res. No se sap quanta gent ha mort, però es compten per milers, igual com també són centenars de milers les persones que van poder fugir i han acabat vivint en camps en condicions pèssimes al país veí Bangladesh, on actualment segueixen envoltades del desesperant oblit col·lectiu. De fet, es calcula que gairebé 700.000 persones de la minoria musulmana birmana estan refugiades en camps a Bangladesh, principalment al de Kutupalong.

Milers de persones travessen la frontera fugint de la mort, perseguint l’oportunitat d’una nova vida. La realitat, no obstant, resulta, com sempre, més crua: els refugiats s’amunteguen en camps en condicions deficitàries, on hi ha brots de diftèria, entre altres malalties. Segons l’ONU, d’aquestes 700.000 persones una setena part estan avui en dia en situació de risc extrem de mort davant l’arribada del monsó, per la gran probabilitat d’esllavissades i les pèssimes condicions dels camps en què es troben.

Un cop més, dones i nenes resulten doblement perjudicades. Per a elles, la mínima oportunitat de poder sobreviure en aquests camps -si és que mai va existir- es va esvair tan fugaçment com les seves esperances.

Com indiquen els informes de l’ONU sobre la violència sexual en situacions de conflicte, moltes van ser raptades per ser explotades sexualment mentre s’escapaven o, fins i tot, coincidint amb la seva arribada als camps de refugiats. Les que havien fugit de la massacre del seu poble eren ara novament atacades per una violència extrema que les condemna pel sol fet de ser dones.

Convertides en esclaves sexuals a Bangladesh, tancades en habitacions minúscules en unes condicions lamentables, d’on no poden ni sortir, avui aquestes dones estan totalment desorientades: no saben ni qui són ni on són. Els seus relats són d’una duresa extrema, que evidencia la soledat més absoluta de les que no saben a qui demanar ajuda perquè probablement la seva família ha sigut assassinada, perquè ni tan sols saben on estan atrapades o, simplement, perquè desconeixen la llengua. Tal com diuen, ja no tenen a ningú, ni tenen un lloc on tornar.

Derrotades en vida, ara tan sols els queda esma per demanar ajuda i medicació per deixar de suportar el patiment físic que senten els seus cossos, víctimes de l’extrema explotació sexual a la qual estan sotmeses diàriament. Ja només aspiren a no sentir dolor. Utilitzades com a joguines d’obsolescència programada, el més probable és que el dia que ja no siguin rendibles tinguin com a destinació més immediata la mort.

Mentrestant, els equilibris diplomàtics se succeeixen: visites papals condicionades per no provocar conflictes, silencis massa repetits de la comunitat internacional... Així, les veus del poble rohingya, com desgraciadament passa amb tants altres pobles oprimits, perseguits i refugiats, cauen en el silenci col·lectiu que lamina cada dia més la dignitat del nostre món.

L’oblit còmode monopolitza les polítiques i el nostre món és, cada hora que passa, una mica més indigne. Mentrestant, el plor rohingya és massa lluny per sentir-lo.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF