MESTRE DE MESTRES

“La paraula La té Antoni Artigues”

Biel Majoral parla de l’amic, de l’intel·lectual amb qui ha conviscut una bona part de la vida

Biel Majoral va arribar a la redacció carregat de records: portava apunts escrits a mà, peritatges lingüístics, alguns editats i d’altres fotocopiats, revistes en què escrivien els primers anys a Magisteri. Tot dins una carpeta blava, descolorida, de les d’un temps. De tant en tant es deturava i demanava que li parlassin més fort. “Li vaig prometre a Antoni que em posaria una orella nova i la me posaré”.

Eren entre les 7 i les 7.30 h de dimarts dia 6 de març, Antoni Artigues, l’intel·lectual, el mestre de mestres, l’home sempre compromès amb la cultura, la llengua i la llibertat d’aquest país ens va deixar i, en partir, va deixar orfe el qui va ser la seva parella de fet durant anys: Biel Majoral.

Antoni Artigues i Biel Majoral. Biel Majoral i Antoni Artigues. Es complementaven. Un era el pensador, l’altre el seductor. El tàndem ideal. Triomfaven a Magisteri entre l’alumnat, majoritàriament femení. Seduïen amb les paraules, a les qual Majoral posava so. Varen aconseguir que un grapat de generacions estimassin la poesia i aprenguessin a assaborir cada mot. “Estimava amb bogeria Palau i Fabre. Estarellas també li agradava molt. De Pere Capellà en va representar un grapat d’obres: Val més un dit en es front, una gran obra, i El rei Pepet. Era un gran admirador de Brossa i, sobretot, admirava profundament Blai Bonet. Crec que ell era qui el coneixia més”.

Tot el dia estaven plegats. Es varen conèixer l’any 1968. “Jo feia feina i em vaig matricular a un parell d’assignatures de Filologia i Lletres a l’Estudi General Lul·lià i Antoni era al seminari, estudiava per ser capellà, i venia amb una gutzzieta i un dia em va dir: ‘Has anat a classe de llatí?’. Teníem un professor excepcional, Pere Mulet, amb qui vàrem conservar una amistat enorme fins que va morir ara fa dos anys. I, res, Antoni duia una gutzzieta i l’aparcava davant el Lul·lià i, és clar, a mi aquella gutzzieta... i ens varem posar a xerrar i quan ens en vàrem témer havien passat hores”.

L’any que va venir després, Majorial se’n va anar a Barcelona. Es volia treure el títol de mestre i Artigues el va acompanyar. “Només és que ell era molt estudiós. Si mires el seu currículum acadèmic, les notes escarrufen”.

Aquell any, Artigues va viure amb el seu germà i l’any següent varen estar plegats. “Vàrem viure moments d’una intensitat grossa, en un pis que anomenaven la República d’Infanta Carlota i, a més, compartíem habitació i ha anècdotes molt boniques”. Majoral s’atura. Al cap d’una estona reprèn el fil dels records. “En honor a la nostra aportació a la modernitat he de dir que vàrem ser el primer pis d’estudiants que va acollir dues al·lotes mallorquines. Va ser molt escandalós.”

L’any 1977, Majoral era a Azuqueca de Henares, a Guadalajara. Varen sortir a concurs les tres primeres places de Magisteri en català i prioritzaren l’especialització en Filologia Romànica. Ambdós complien els requisits. En aquell moment, Majoral no podia tornar a Mallorca i Artigues li va falsificar la signatura perquè es pogués quedar la plaça. La tercera, la va obtenir Guillem Cabré, poeta i llicenciat a Roma.

“I ara ve la història curiosa: Jo no vaig començar a l’octubre, encara que sí que em varen donar permís per signar el contracte. Maria Antònia Mulet i Antoni em feien les classes clandestinament. Així, va arribar el mes d’abril i em vaig incorporar a Magisteri com a mestre i el director em va veure i em va dir: ‘Hombre, qué bien! Que no nos vemos nunca por aquí, ¿verdad?’. I Antoni va contestar: ‘Es que está delgado y se esconde siempre’. Així, no es va assabentar que jo no hi era, per Magisteri”. Retorna a temps passats i conta anècdotes i s’oblida de la pèrdua. Antoni Artigues continua viu.

Reivindicació

Recorda els moments en què la Universitat era dins la ciutat. “Ara que diuen que ha de tornar dins Palma. Nosaltres teníem l’escola de Magisteri devora l’escorxador i ens varen fer marxar cap a la facultat d’Educació mesclats amb els pedagogs i... i aquí vàrem tenir el gran disgust Antoni i jo”. Majoral recorda quan Magisteri acaparava totes les reivindicacions dels estudiants. “A Magisteri hi fèiem les protestes, les vages. Magisteri tenia una vida extraordinària, fins al 1982”. I treu de dins la carpeta la revista que feien, l’ Esperó. “Aquí hi parla en Berliots, en Berliots era jo”. I també la revista La Taca Negra, i una més, Interaula, una revista del Països Catalans. Antoni Artigues formava part del consell de redacció d’aquesta publicació. “Era pertot, n’Antoni. On hi havia una potència intel·lectual, ell hi era”.

Els matins, Antoni arribava un poc més tard que Majoral a la facultat. Llavors anaven a fer classes i a dinar “segur” i solien anar “allà on hi havia els físics i els químics i la gent que no era tant de dretes”. I quan Majoral partia, feia campus externs a Menorca i a Eivissa i a vegades se n’anava més prest, ell quedava al despatx preparant coses. “Era un home tan organitzat, semblava que ho improvisava però no, ho tenia tot perfectament controlat”. Majoral mostra fulles d’apunts seus, en duu un grapat. “Si els alumnes ho veuen s’emocionaran, són els esquemes que feia. És la seva lletra”.

Obsessió

Majoral explica que tenia una obsessió amb els alumnes perquè “no fan bé cap datiu ètic. Per exemple, diuen “me caic”, “el meu fill no me menja”. Són pronoms incorrectes. Jo li deia: “Estic obsessionat amb això i amb l’ús dels verbs ser i estar. Santanyí és a 50 quilòmetres, no Santanyí està a 50 quilòmetres. I em deia: “Biel, això dels verbs ser i estar explica-ho, perquè això sí que és important. El tassó no està buit, el tassó és buit. La sopa és calenta, no està calenta. Ara, amb els datius ètics no t’hi fiquis, perquè et poden fer qualque pregunta que serà mala de respondre”. I tenia raó. En aquells moments, ja els havien reduït el nombre d’assignatures en català. Llengua 1 i Gramàtica va quedar reduïda a 6 crèdits, es va passar de 18 crèdits a 6.

“Ho dic perquè, com a professor, sabia molt bé allò que es podia transmetre i ensenyar, i de quina manera s’havien de crear i generar esforços. Era molt exigent quan feia les presentacions de poesia, exigia molt als alumnes, havíem de memoritzar els poemes i era un exercici extraordinari. Era excel·lent”.

Assignatures en català

Artigues va ser el primer a impulsar la creació d’assignatures amb continguts catalans, classes de gramàtica i d’història dels Països Catalans, perquè els mestres tinguessin referents. També varen impulsar una assignatura que va tenir molt d’èxit, que es deia Cultura Popular Catalana. La va impartir Majoral durant molt d’anys.

“Quan Llorenç Huguet va entrar com a rector a la Universitat varen començar a llevar assignatures de català i Antoni va redactar això i els alumnes ho varen signar”. Majoral encara conserva un dels fulls de recollida de signatures. “Els sotasignants, estudiants de 1r i de 2n de Magisteri, sabent que es vol reduir el nombre de crèdits de català en la reforma actual del pla d’estudis de Magisteri, reclamam que es dugui a terme aquesta reforma sense rebaixar cap mèrit de català per la necessitat d’una bona formació en aquesta matèria sobretot des que tenim competències en matèria d’educació (cosa que suposarà una major catalanització de l’educació primària”. Diu, però, que no els varen fer “gaire cas”.

Tampoc no varen dubtar a l’hora d’encarar-se al primer govern d’Antich. La normalització lingüística, Pacte de Progrés igual PP, aquest era el títol d’un article. “Ens va crear un enfrontament gros amb el Govern. Aquí es va enfadar molt Damià Pons -era conseller de Cultura- , amb qui eren molt amics”.

Ara continua queixós amb la Universitat, la d’ara, perquè quan varen escriure la biografia d’Antoni Artigues no varen dir que havia estat membre, en representació dels PNN (professors no numeraris), de la comissió gestora de la fundació de la Universitat de les Illes Balears i que també va formar part del claustre.

En parlar d’aquest esperit crític que sempre els ha identificat, Majoral afirma que sí que tenen relleu. Encara que reconeix que, durant anys, ells es varen erigir com a defensors de la llengua. “Perquè no teníem por de dir les coses com les pensàvem i és vera que érem molt visibles. Tot això va ser gràcies a Magisteri i a les compareixences públiques. Sortíem molt i fèiem molts actes. No teníem peresa. Potser també acudien a nosaltres perquè teníem un aire més proper, no tan acadèmic. Jo crec que és això”.

Teníem molt bona relació amb els alumnes, tot i que “sempre n’hi ha que qüestionen allò que ensenyes. Sobretot un home com Antoni, que hi dedicava tantes hores havia de generar una empatia extraordinària”.

Peritatge lingüístic a Valtonyc

Majoral i Artigues feien peritatges lingüístics. Els els encomanaven coneguts seus, no cobraven. En mostra alguns i en destaca un especialment, el que varen fer per als empleats de sa Nostra. Varen tractar de lladres i tot això els directius, i el president de sa Nostra, Fordades, els va denunciar per injúries i falsos testimonis.

Ferran Gomila era l’advocat dels treballadors. Els varen citar a declarar. Primer va entrar Artigues i després Majoral, els varen fer les mateixes 14 preguntes. “I jo vaig respondre amb un agreujant: a una de les preguntes vaig fer una correcció d’un gerundi mal emprat. Després de mitja hora, Ferran Gomila va sortir i ens va dir: ‘Avui sí que he al·lucinat perquè heu contestat exactament igual totes les preguntes, fins i tot correcció. És increïble”.

La defensa per la llibertat sempre ha estat una de les seves màximes premisses. El darrer escrit va ser per a Valtonyc, que reproduïm aquí. Ahir, família i amics es varen acomiadar d’Antoni en silenci. “Les paraules les tenia ell”, acaba Majoral.

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF