Opinió 02/03/2019

De tota la vida

Es constata que cadascú s’hauria de dedicar a allò que domina o prendre les decisions amb dades contrastades i fefaents

i
Agustí Mas
3 min

No se’n parla gaire i potser ja va bé, però el govern de l’Aragó va fent petits gestos per protegir i divulgar, per dir-ho d’alguna manera, l’herència multilingüe d’aquesta comunitat autònoma espanyola. L’últim l’he llegit al portal de notícies de miscel·lània de la Franja de ponent LaFranja.net. Concretament, en un article que explica un projecte amb què gent gran del Matarranya transmet als estudiants de l’institut cançons i paraules en català que es van perdent, igual que ho fa la nostra llengua en aquesta zona. Però la informació a què em refereixo és l’aprovació, per part del govern aragonès, de l’oficialitat de 741 topònims bilingües. O bé català-castellà o bé aragonès-castellà. Es tracta de noms d’accidents geogràfics i petits indrets que passen a ser d’ús obligatori per a totes les administracions públiques. Tot això és fruit d’un treball minuciós fet colze a colze amb els ajuntaments.

Però furgant al voltant d’aquesta qüestió, m’he fixat que aquesta voluntat d’oficialitzar toponímia menor volia aprofitar per aconseguir quelcom més. M’explico. Per fomentar aquest treball colze a colze de què parlava unes línies més amunt, el conseller aragonès de Vertebració del territori, Mobilitat i Habitatge va enviar a tots els ajuntaments corresponents una carta amb les propostes d’aquests canvis de nom. I en la missiva, proposava de forma molt raonada que els consistoris aprofitessin l’avinentesa també per valorar la possibilitat d’oficialitzar la forma catalana del nom del municipi. Això, en el seu moment, ja va merèixer un article en un diari sensacionalista i espanyolista, que titllava demagògicament la mesura d’imposició catalanista infundada i desemmascarava, amb certa histèria, presumptes ingerències de fantasmes independentistes supremacistes. Quina novetat! El fet és que les Corts d’Aragó, entre el 2002 i el 2003, ja van aprovar un seguit de topònims oficials en català a base de legislar la creació de les comarques. Però no s’ha de perdre de vista que les Corts d’Aragó ja poden anar predicant, perquè qui té l’única potestat per decidir el nom del municipi és l’ajuntament.

El fet és que, com explicava el digital del Matarranya La Comarca, a propòsit de la carta, l’ajuntament de Vall-de-roures va celebrar un ple extraordinari amb un únic punt a l’ordre del dia: debatre l’oficialitat de la forma catalana del topònim. La decisió, ras i curt, va ser mantenir com a única forma oficial la castellana, 'Valderobres'. L’argument de l’alcalde, del Partit Popular, fulminant: “Nosaltres anomenem 'Valderobres' el nostre municipi i pensem que la denominació de 'Vall-de-roures' és, en tot cas, català de Catalunya. La nostra identitat és aquesta i mai els nostres pares o avis han anomenat així el nostre poble”. I l’únic regidor socialista del consistori rebla el clau: “Al poble, la gent l’anomena 'Valderobres' i no 'Vall-de-roures'”. Uau, ciències pures! Perquè ho decideixen així, sense criteri expert, com sucant-se el dit a la boca i traient-lo per la finestra de l’ajuntament... És com quan a Andorra alguns companys em deien que tota la vida han sentit dir 'Toulouse' en lloc de 'Tolosa', ignorant que abans que el francès arribés tan al sud, la gent parlava occità i deia Tolosa i, per tant, a Andorra, en català, la gent no podia dir 'Toulouse', perquè no existia aquesta forma. El curiós del cas és que mires els comentaris de l’article i hi abunden les queixes de veïns que asseguren que, entre la gent del territori, és més habitual sentir dir 'Vall-de-roures' o 'Vall-de-rores'. Només defensen 'Valderrobres' alguns lectors que, de fet, denoten anticatalanisme... Algú més erudit cita un enllaç a un article que demostra que es diu “Vall-de-roures, de tota la vida”, remuntant-se a textos notarials del segle XIV, quan la llengua oficial encara no era la castellana.

Llegeixo que el ple extraordinari de l’ajuntament va eludir entrar en el debat de com s’ha d’anomenar la llengua pròpia de la Franja de ponent. Sort, perquè si per batejar un idioma haguessin aplicat el mateix criteri emprat per rebutjar el topònim original...

Amb això, una vegada més, es constata que potser cadascú s’hauria de dedicar a allò que domina o, si més no, hauria de prendre les decisions amb dades contrastades i fefaents. Perquè actuar de nord, amb una percepció tan esbiaixada de les coses, pot ser tan perillós com per esborrar la identitat d’un poble. I potser valdria la pena que els veïns de Vall-de-roures i de tants altres pobles en prenguessin consciència.

stats