Opinió 07/03/2020

Un sol país

La partició de Catalunya en dues, no tindria per què fer que una fos menys Catalunya que l’altra, per bé que siguin jurisdiccions diferents

i
Agustí Mas
5 min

Si no ho recordo malament, va ser a cinquè de primària que em va tocar estudiar la meva comarca, el Ripollès. Una de les coses que ens van fer aprendre són les comarques veïnes. Parlo dels anys noranta, lluny de cap mena d’explosió nacionalista, independentista o identitària. I la meva professora no crec pas que fos especialment militant de cap d’aquests ismes. Almenys en aquella època. El cas és que recordo clarament que ens va dibuixar a la pissarra com el Ripollès limita amb la Garrotxa, Osona, el Berguedà, l’alta i la baixa Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, però sense obviar que aquestes tres últimes pertanyen a la Catalunya Nord, sota jurisdicció francesa.

Desconec què passa amb la Cerdanya i amb l’Empordà, però en el cas del Ripollès, ni llavors ni ara no hi ha pas una gran tirada, cap al nord. Però sí que, almenys a casa meva, quan era més petit, en alguna ocasió comptada es va escaure pujar a Prats de Molló i, fins i tot, recordo una excursió fins als monestirs de Cuixà i el Canigó, que va requerir llevar-nos molt d’hora. Tot i així, mai vaig acabar de tenir la percepció que la Catalunya Nord fos Catalunya fins que no vaig ser més gran i vaig conèixer el que podríem anomenar nord-catalans molt de la terra. Però sobretot, va jugar-hi un paper determinant una experiència molt concreta.

Va ser fa força anys, al principi de la meva carrera professional, treballant a Ràdio i Televisió d’Andorra. Durant uns mesos, va fer-hi una estada de pràctiques la que ens van presentar com “una noia francesa”. Fins i tot, al principi, em preguntava a mi mateix com era que una francesa volgués fer pràctiques a un mitjà de comunicació en català. Ben aviat vaig saber que era d’un poble que em fa gràcia perquè, d’alguna manera, sempre m’ha semblat com un homòleg de Ripoll a la Catalunya Nord. Jo soc una persona curiosa, i tinc tendència a preguntar. Especialment, un cop vaig saber que era de la Catalunya Nord. I li feia preguntes com: “Per què, a França..... ?”; “Perquè vosaltres, els francesos...?”. Ella sempre respongué sense més, fins que un dia em va dir: “A veure, tu ets espanyol?”. I jo li vaig dir: “No, jo soc català..!”. I ella va etzibar-me: “Doncs a mi no em diguis francesa”. I tot seguit, em va explicar, entre altres coses, com cada Onze de setembre, el negoci familiar abaixava la persiana mentre que el 14 de juliol, diada nacional francesa, obrien. Això, molt abans de la moda que actualment hi ha a Catalunya de treballar el dia de la hispanitat! Mentrestant, ella aguantava amb resignació que molts companys de feina, segurament amb desconeixement de causa, la consideressin francesa mentre a mi ningú em tractava d’espanyol; hi havia reticències davant del fet que el seu dialecte septentrional (mal anomenat “accent francès”) sortís per antena; o, per redactar notícies, li donessin fonts en castellà, idioma que ella ni sabia parlar ni mai havia estudiat.

Aquella conversa em va fer entendre una cosa tan senzilla com que, el 1659, el Tractat dels Pirineus, al marge de la visió simplista segons la qual la Catalunya Nord passava a França, aquest tractat sobretot partia un país en dos. Però això no implicava que la Catalunya Nord deixés de ser Catalunya. Perquè també es podria fer la lectura que el 1714 la Catalunya del sud també deixava de ser Catalunya, i ningú ho considera així! Em refereixo que la partició de Catalunya en dues, no tindria per què fer que una fos menys Catalunya que l’altra, per bé que siguin jurisdiccions diferents. Per tant, i tenint present això, quin sentit té que algú a qui no li agrada que es tracti Catalunya d’espanyola anomeni França allò que hi ha immediatament després de la Jonquera? De la mateixa manera, no té gaire sentit parlar de la Cerdanya francesa si no parlem també de la Cerdanya espanyola.

La perpetuació sobretot mental de la frontera imposada pel Tractat dels Pirineus, malauradament, ha fet que els catalans del sud no naixem ensinistrats sobre què és la Catalunya Nord. Suposo que no és fàcil tenir la sort de conèixer algú que fàcilment t’ho faci entendre. Tot i així, aquests dies, amb la visita a Perpinyà del president legítim de la Catalunya del sud, Carles Puigdemont, ha planat el discurs que la Catalunya Nord és Catalunya, i que Puigdemont, anant a Perpinyà, tornava a Catalunya. I aquells que van tenir l’oportunitat de seguir aquell acte, van poder escoltar el discurs de Joan Lluís Lluís. L’escriptor perpinyanès va explicar que els nord-catalans històricament han ajudat als del sud amb una mena de “solidaritat espontània”. “No fem diferència entre nosaltres i vosaltres”, va sentenciar. Això no li va impedir reconèixer una diferència: l’estat de salut de la llengua al nord és molt més feble que al sud.

Amb tot això, i tenint present el que ens depara l’actualitat, la Catalunya sud té una oportunitat important per retrobar-se amb el nord. Una oportunitat per reincorporar al marc mental un mapa que l’experiodista nord-català Aleix Renyé tuitava dies enrere i que unifica nord i sud, malgrat la ratlla de la frontera; una oportunitat per aprendre a evitar ficades de pota com la de la consellera sud-catalana de Cultura, Mariàngela Vilallonga, que va parlar íntegrament en francès al discurs de cloenda, a Perpinyà, de la capitalitat de la Sardana; o per acabar amb allò de fer servir la forma francesa dels topònims de la Catalunya Nord en lloc de la tradicional catalana; i, per descomptat, no fer més patinades com la de TV3 dies enrere, en què pretenien fer un mapa dels països catalans però inexplicablement sense la Catalunya Nord ni la franja. I, mentrestant, podem fer moltes coses per mostrar suport, estima i reconeixement, a les comarques septentrionals del país, a mesura que les coneixem millor. El politòleg Albert Gaspà fa unes setmanes en feia una llista i hi proposava, per exemple, fer-hi escapades per descobrir-ne els productes agroalimentaris, el patrimoni, portar-hi els fills de colònies i parlar-hi català sempre que puguem.

Refer vincles amb la Catalunya Nord no vol dir assimilar-la a la Catalunya sud, ni colonitzar-la, ni fer una OPA a l’estat francès. Però esborrar mentalment la frontera i entendre de ple que cap Catalunya, ni la del nord ni la del sud, és més Catalunya que l’altra seria una gran victòria. Igual que ha estat una gran victòria que, efectivament, Carles Puigdemont pogués tornar a posar els peus, la setmana passada, a Catalunya. Seria una gran victòria, doncs, tornar a interioritzar, segles després, que Catalunya, per bé que partida en dos estats, és un sol país.

stats