Pirineus 21/06/2020

El preu dels errors

Espanya combat la unitat de la llengua però és evident que als Països Catalans les coses tampoc es fan del tot bé

Agustí Mas
4 min

Era l’octubre de l’any passat quan, de manera completament inversemblant tractant-se del càrrec en qüestió, l’administrador de l’agència espacial nord americana, Jim Bridenstine, declarava públicament i sense vergonya ni tremolors en la veu que Plutó tornava a ser considerat un planeta convencional, així com la Terra o Júpiter, i no un planeta nan com anys enrere va dictaminar la comunitat científica internacional. Bridenstine, al marge del càrrec polític, és graduat en Economia, Psicologia i Empresarials, unes titulacions una mica lluny de la física o les ciències naturals o de coneixements per poder fer tal afirmació.

En una societat cada cop més guiada pel populisme i el sensacionalisme, cada vegada hi impera més la llicència universal per crear falses veritats al marge dels resultats de les conclusions científiques. No cal parlar de les recomanacions de Donald Trump per curar o prevenir el coronavirus o de l’opinió sobre la pandèmia de l’entorn de l’extrema dreta espanyola. Són tan escandaloses les afirmacions que etziben, que llavors d’altres que també són greus però que van tenyies de més seny fals, s’inoculen amb més facilitat en el nostre imaginari. Mostra d’això és la decisió del tribunal suprem espanyol que sentencia que valencià i català no són la mateixa llengua i que, per tant, la Generalitat Valenciana no pot fer servir el valencià per comunicar-se oficialment amb Catalunya i les Illes Balears.

En un país normal són els experts els que determinen aquesta mena de coses i, en aquest cas, el consens dels acadèmics i estudiosos d’arreu del món en matèria de llengües romàniques esvaeix cap mena de dubte sobre el fet que de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer es parla una mateixa llengua. Amb les seves variants, és clar. És més, consideren que el català és una de les llengües més unitàries, especialment en contraposició a l’alemany, en el qual les diferències entre el nord i el sud el converteixen en inintel·ligible si els parlants no recorren a la variant estàndard. Però, reprenent el fil, seria coherent que un tribunal sentenciés quines són les diferències entre un constipat de pit i una pulmonia, sobre com s’han de tractar les cefalees, el procediment més apropiat per fer el canvi d’oli, etc.? Són molts els afers en els quals pren partit la justícia espanyola, fora del seu àmbit natural de treball, i sempre, ves per on, amb una finalitat política evident. I en el cas de la sentència del tribunal suprem espanyol s’evidencia un pas més del tradicional divideix i venceràs que els poders de l’estat espanyol practiquen contra la unitat dels països catalans.

Evidentment, la notícia ha generat un gran rebombori. Els posicionaments de polítics, acadèmics i tota mena d’estaments de tota la catalanofonia contra aquesta sentència no s’han fet esperar. No se’n podia esperar menys. I una bona viralitat van aconseguir tots els tuits eloqüents de “Bon dia”, publicats per múltiples dirigents d’aquests territoris. Però, en mig de tota aquesta tempesta, encara una altra sentència. La Plataforma per la Llengua publica l’InformeCAT 2020. I hi afirma que només el 44,5 % dels habitants de la Catalunya Sud són conscients que català, valencià i mallorquí són el mateix idioma. I resulta que entre els joves, el percentatge cau fins al 40 %.

Ens podem queixar que el govern espanyol diferenciï entre català i valencià al 44,3 % dels seus webs, com també demostra l’InformeCAT 2020. I que aquesta distinció vagi en augment. Però és normal que el Centre d’estudis d’opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya hagi d’especificar valencià i balear (terme, aquest segon, insostenible acadèmicament i inventat pels secessionistes lingüístics) al costat de l’opció de català quan pregunta als enquestats sobre els seus usos lingüístics, com si no es donés per suposat que són la mateixa llengua? Cal veure coses surrealistes com una carta de la seguretat social espanyola en què hi ha dos textos pràcticament idèntics en català i en valencià, canviant paraules a l’atzar? Com pot ser que els joves, que se suposa que han de tenir més frescos els coneixements de llengua de l’institut, són la part de la societat que té més interioritzada la galleguització del català? Ens podem permetre polítiques lingüístiques segmentades per territoris, en aquest embat constant contra la unitat i vista la debilitat de la llengua? Espanya combat la unitat de la llengua però és evident que als Països Catalans les coses tampoc es fan del tot bé.

Els pronunciaments polítics que hem vist aquests dies no són suficients. Escola Valenciana demana que es faci una Declaració de la llengua unitària, des de tots els territoris, possiblement en la línia del que van ser, el 1932, les Normes de Castelló. En aquell moment van resultar un revulsiu imprescindible. La plataforma per la llengua impulsa l’aprovació al senat espanyol i a les Corts Valencianes de mocions que reconeguin explícitament la unitat de la llengua. El fet és que avui, aquesta mena de gestos no tenen efecte si no esdevenen llei. No oblidem que l’origen de la sentència del suprem espanyol s’aferra al fet que l’estatut d’autonomia del País Valencià i la legislació valenciana parlen de “llengua valenciana”, sense en cap moment vincular-la a la llengua catalana com fa el corpus legal de les Illes Balears. És per això que el pronunciament judicial espanyol no afecta les comunicacions oficials entre Catalunya i l’arxipèlag.

Cada dia paguem el preu d’errors de males decisions polítiques del passat que s’escapen de la doctrina acadèmica, com aquest. Errors que amb pronunciaments polítics o acadèmics no es resolen, perquè aquestes accions no tenen efecte administratiu. La solució més efectiva i valenta és que la llei, en matèria de llengua, parli clar i català.

stats