L’efecte invers

El model d’immersió lingüística a l’escola catalana va néixer per una demanda clara de la societat i de bracet amb un consens polític només contradit per dos vots al Parlament. I això que el context sociopolític era molt diferent: amb una democràcia fràgilment recuperada, proximitat a molts anys de prohibició de la llengua i molt camp per córrer en el coneixement general de l’idioma. Des d’aquell 1983, i sobretot els darrers anys, el consens s’ha anat esberlant amb una petita esquerda que s’ha anat fent gran o han fet deliberadament més gran. Si fins ara Partit Popular i Ciutadans s’omplien la boca de qüestionaments d’aquest model lluny de cap fonament científic, ara s’hi suma el PSC, un partit que, no ho oblidem, ha governat Catalunya durant dues legislatures, amb la centralitat que això li atorga.

El document marc que debatrà al congrés d’aquest mes, la formació defensa un model d’ensenyament plurilingüe més flexible. La portaveu parlamentària socialista, Eva Granados, s’apuntala en un plantejament similar que ja va fer el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, mesos enrere, amb un document que obria la caixa dels trons, i també amb quelcom similar que el mateix PSC posava sobre la taula. Llavors deien que cal “un model d’immersió lingüística que garanteixi un sol model de societat” i, alhora, “potenciant en cada cas la llengua o les llengües que més calgui reforçar”.

Aixecada la polseguera en ple cap de setmana, bon moment perquè els mitjans de comunicació s’hi puguin recrear, el primer secretari socialista, Miquel Iceta, va voler calmar els ànims. O així ho venien molts articles, per bé que ell no es movia ni una coma. Ans al contrari, va afirmar que en algunes zones de Catalunya “el castellà té marge de millora”. Dit això, potser estaria bé que Iceta posés aquests termes a la balança i ràpidament s’adonaria que el grau de coneixement que tenen els habitants de la Catalunya interior del castellà no és ni de bon tros en el pitjor dels casos més baix que el coneixement del català per part de la població de les àrees més poblades, també en el pitjor dels casos. Ras i curt, per molt monolingüe que pugui ser un catalanoparlant, segur que sap més castellà que una persona en la situació inversa. Simplement, perquè és impossible viure plenament en català a Catalunya; el castellà és imprescindible per saber què compres al supermercat, per veure la gran majoria de pel·lícules del cinema, per entendre els prospectes dels medicaments... En canvi, pocs entrebancs es troba un castellanoparlant i, a sobre, hi podem sumar aquesta debilitat que tenen molts catalanoparlants de canviar al castellà per una pretesa falsa bona educació, fent innecessari aprendre el català. No sé si Miquel Iceta n’és conscient.

Comptat i debatut, el millor de tot plegat és que aquesta flexibilització que volen proposar els socialistes ja existeix. I encara en més mesura, tal com apuntava el sociòleg José Rodríguez, no fa gaires dies, en un article d’opinió. I, de fet, a principi de mes, un grup de professors posava de manifest que la immersió lingüística podríem dir que és una realitat virtual en molts instituts catalans. Va ser en una taula rodona organitzada pel Grup d’estudis de llengües amenaçades (GELA), de la Universitat de Barcelona. Entre altres exemples, un professor de Nou barris explicava que el 80 % dels alumnes surten d’alguns instituts sense saber-ne gota, de català, però cap en surt sense saber castellà.

Em costa de creure que el PSC sigui aliè a aquesta realitat. En canvi, em costa menys pensar que obrir aquest debat tan sols respon a una voluntat de fer una opa el votant potencial de Ciutadans, partit aparentment abocat a la descomposició. També, que les formacions que es fan dir constitucionalistes (perquè només defensen la constitució espanyola pel que els convé) confonen ensenyar català amb fabricar independentistes, i fer castellanoparlants amb fabricar bons jans unionistes. Si obrissin una mica les mires, potser s’adonarien que Irlanda es va fer independent amb una minoria de parlants de gaèlic, que rondava el 20 %. I que Escòcia cada cop s’aboca més cap a la secessió i ho fa amb menys de 60.000 parlants de gaèlic escocès. Per tant, la dels unionistes, és una batalla perduda si pretenen guanyar minoritzant encara més la llengua catalana.

Eva Granados deia que els nacionalismes han polititzat la llengua. Bé doncs, potser el PSC confon política lingüística amb utilitzar la llengua amb finalitats polítiques. I fins que els nacionalistes espanyols no entenguin que el català és una llengua tan espanyola com el castellà, l’enfrontament lingüístic (inexistent el 1983) no pararà de fer-se més gran. I no pararan de fabricar independentistes; l’efecte invers del que teòricament pretenen.